Benvinguts al POTI POTI de la Isaura

CINQUÈ

2008-09-28T22:34:00.003+02:00

L'última entrada és del 30 de juny, si heu passat per aquí haureu vist que he abandonat literalment el blog durant gairebé tres mesos. Llavors escrivia com em sentia després d'haver fet l'últim examen i, avui, tants dies després, torno a escriure per encetar un nou curs.

Recordo perfectament les sensacions de la nit abans del primer dia d'escola quan era petita: els nervis per tornar a veure els companys que no havia vist en tot l'estiu, per conèixer la nova professora o el nou professor, per tenir-ho tot a punt a la motxilla i no deixar-me res (sobretot la bata!), per ser ben puntual... I ara fent comptes m'adono que aquest serà el meu vintè inici de curs escolar! Es pot dir que gairebé m'he passat la vida estudiant...

Aquests últims dies de vacances no tenia gens de ganes de tornar a començar, sobretot per haver-me de llevar d'hora cada dia (m'agrada tant dormir...), però a mesura que m'he anat preparant les coses (bossa neta, carpeta nova, agenda, estoig ben ple...), m'ha anat venint el record d'aquest ritual que he repetit tantes i tantes vegades, i l'emoció de començar el penúltim curs m'ha portat a escriure això.

Així que des d'aquí aprofito per desitjar-vos a tots i a totes un molt bon inici de curs!

2008-06-30T17:59:00.013+02:00

Em declaro immensament feliç.

Avui sí, per fi, 30 de juny! Quan fa exactament un mes que vaig començar a estudiar dotze hores diàries (i algun cap de setmana fins a 16 de seguides) pensava que no arribaria mai aquest dia. Contràriament al què sembla que hauria de ser, a mesura que passaven els dies veia l'últim examen més i més lluny. Quan una passa tantes hores tancades a l'Hemeroteca acaba perdent el món de vista (sí, Dani, en Ros ja ho diu que estic embogint). No puc descriure la calma que sento ara mateix, però tampoc el cansament i nervis acumulats que encara porto a sobre i que suposo que aniran sortint de mica en mica. Per sort, sóc tan i tan afortunada que vaig poder escollir el dia que volia començar a treballar (i el lloc on volia fer-ho) i tinc al davant dues setmanetes precioses per recuperar-me. Vacances merescudíssimes.

Aquesta època d'exàmens ha estat, sens dubte, la millor des que vaig començar la Universitat. He estudiat més que mai, però també he rigut com mai. I per què ha estat tant especial?

- Per haver descobert de la mà de l'Alba i la Laura la Sala de Revistes. Un 10 per les dues!

- Per haver conegut l'home de les mil truges (un dia les vindrem a veure!)

- Pel viatge amb cotxe a Vietnam que algun dia hauríem de fer.

- Per haver jugat al "Rival más débil".

- Per les bombolles de xiclet que el Jaume encara no sap fer (assignatura pendent pel curs que ve).

- Pels croissantets de xocolata de l'Arturo i per la coca de Sant Joan del Miguel. Gràcies per alimentar-nos!

- Pel dia que l'Alba i jo li vam portar una safata de bolets al Dani.

- Per les meves previsions de temps amb el radar meteorològic. Quin control!

- Per les visites de l'Albert al pis a mitja tarda (segur que no se't marca la tassa?)

- Pels massatges de l'Alba.

- Per la meva pissarra nova!!

- Per les porqueries que hem arribat a menjar (sobretot, Mix5)

- Per l'esadenc, pel siniestro i per tots els personatges que, com nosaltres, es passegen per l'Hemeroteca.

- Perquè ens hem quedat amb les ganes de tirar un avió des del pis de dalt de la Sala de Revistes (bé, i la Laura de tirar-se amb tirolina).

- Pels vídeos i per les fotos que ho immortalitzen (llàstima que no les puc passar del mòbil a l'ordinador).

- Pels centenars de post it's, colors i retoladors que entre les tres nenes hem gastat.

Però, sobretot, per haver-ho compartit amb tots vosaltres, pels bons resultats de tantes hores d'estudi i per haver tingut la sort de viure aquests dos mesos a la Vila al teu costat (malgrat les formigues, els nervis, els crits, la calor, les pudors i les guerres d'aigua).

Benvingudes vacances!!

AGOST

2008-06-18T18:38:00.005+02:00

"Descamisat Sisquet fa tard,
diu adéu a la colla.
L´han vacunat contra l´asfalt
en un poblet de costa,
on d´amagat l´espera,
darrere de l´església,
mig tremolós,
aquell petó
que tindrà gust a sal de mar i a nit
plena d´estrelles.

Un pèl suat Cesc s´ha llevat
de fer la migdiada,
mentre al costat la dona va
desant rasclets i pales;
i mirant com la nena,
rebossada d´arena
dorm al sofà
pensa que mai
tindrà millor moment per anar buscar
la parelleta.

Que arribi l´agost,
feixuc i mandrós,
que ens fa recordar
la bellesa del temps que passa a poc a poc.

Des del cafè el senyor Francesc
mira la gent com tomba
fent el tallat on fa tants anys
te un reservat a l´ombra,
i quan la dona arriba,
li acosta la cadira
del seu costat
i li estreny la mà
pensant que el mar és com la vida
que no atura el ritme mai.

Que arribi l´agost,
vital i enganxós,
per treure´ns les presses
i recuperar la tendresa del món.
Que arribi l´agost,
feixuc i mandrós
que ens fa recordar
la bellesa del temps que passa a poc a poc."

Un dia per oblidar. Després de la "depressió post-examen d'auditoria", sort que he descobert que tenia a l'ordinador un cd gravat d'Els Pets i m'he pogut esbargir una mica, recordant que hi ha coses que no canvien mai, i que l'efecte d'algunes cançons és una d'elles.

De com funciona tot plegat

2008-06-01T17:17:00.002+02:00

Ha passat un curs més i demà comencem la que serà la nostra vuitena època d'èxàmens (tenint en compte que acabem 4t i que cada curs passem per dues èpoques d'exàmens). Com marca la nostra pròpia tradició, durant quatre setmanes ens clausurarem a la quarta planta de l'hemeroteca de l'Autònoma de dos quarts de nou del matí a les nou del vespre, amb tres descansos diaris: esmorzar, dinar i berenar. Durant les més de dues-centes hores d'estudi i concentració que ens esperen (càlculs aproximats) ens haurem de preparar per superar els set o vuit exàmens que anirem fent aquests dies, fins que arribi l'últim el 30 de juny. Al contrari del què podeu pensar alguns, això no ens suposa una tortura, sinó que jo, personalment, ja fa dies que ho espero. Evidentment, passarem nervis, son, enveja dels que ens refregaran per la cara que ja estan de vacances, però també riurem, ens portarem pica-pica, farem "marujeo", menjarem moltes més "merdetes" que de costum i, sobretot, ho compartirem. Ningú no ens obliga a tancar-nos dotze hores diàries a estudiar, i en sóc molt conscient, i n'hi ha molts que no ho faran, perquè si sóm on sóm és perquè volem, ningú no ens hi obliga. Podíem haver acabat batxillerat i decidir-nos per una carrera de quatre anys, però no, nosaltres vam triar ser "doble inteligentes" i fer-ne dues a la vegada. Vam triar estar com a mínim sis anys a la universitat, veure com van acabant els nostres companys d'escola i institut i saber que encara ens falten dos anys o més per fer com ells, vam triar entrar a la biblioteca i adonar-nos que ja comencem a ser dels grandets. Però si hem estat capaços d'arribar fins aquí, serem capaços d'arribar on faci falta.

A què ve tot això? Doncs resulta que mentre jo relfexiono sobre els exàmens, sobre les hores que tinc i les que necessito per estudiar, llegeixo la següent notícia: "Els auriculars i els MP3 fan perdre terreny a la xuleta tradicional". I m'envaeix una desagradable sensació de vergonya aliena. Segons un estudi realitzat per la Universitat de les Illes Balears, explicita la notícia, un de cada dos estudiants fa servir xuletes o copia les respostes del company del costat. Però la novetat no és la proporció (que ja és trist), sinó els nous mètodes que aquests "estudiants" (i ho poso entre cometes perquè aquests, d'estudiants, no en tenen res de res) fan servir, que es veu que adquireixen, fins i tot, a botigues d'espionatge.

Suposant que l'estudi fos correcte (hem de pensar que sí), resulta que entre tots estem pagant la universitat a aquesta gent que l'última cosa que vol és aprendre, i mentrestant n'hi a que han de marxar a quilòmetres i quilòmetres de casa seva per poder fer la carrera que realment volen, que tenim ordinadors que fan pena i teclats amb la meitat de tecles que no funcionen però no podem canviar per falta de pressupost, professors de pràctiques que "ensenyen" matèries que no han cursat mai i ho fan de cara a la pissarra i sense mirar-nos i hem de creure que no tenen incentius perquè no cobren. I podria seguir, però jo, que sí que sóc estudiant, ho haig de deixar aquí perquè tinc dos manuals al davant que m'estan esperant fa estona.

El més greu de tot plegat, és que aquesta gent es treurà la carrera com nosaltres i que el dia de demà seran metges i a algú li tocarà posar la seva vida a les mans d'aquell que es va treure la carrera a base de xuletes, seran advocats i algú hi haurà de confiar la seva llibertat, seran mestres i tots nosaltres haurem de deixar el futur dels nostres fills a les seves mans.

Impressionant

2008-05-29T21:09:00.003+02:00

Aquesta és l'evolució espectacular del Pantà de Sau en poc més de 30 dies. Ara que la natura respon, només espero que els nostres polítics estiguin a l'alçada de les circumstàncies i sàpiguen gestionar la nova situació.

25 d'abril de 2008

18 de maig de 2008

26 de maig de 2008

29 de maig de 2008

Pedregada inesperada a Igualada

2008-05-24T14:03:00.002+02:00

El cel s'ha començat a tapar, s'anava posant fosc però no plovia, i de cop i volta: pam!pam!pam!pam! Vinga caure pedres i pedres! No havia vist mai res semblant, sort que ha durat pocs segons perquè, si no, els dany materials haurien estat impressionants. El carrer ha quedat cobert de pedra, tot blanc, els vidres xops, fulles d'arbres per tot arreu... I al cap de deu minuts, com si res, el sol ha tornat a treure el cap.

Plou, per fi.

2008-05-10T17:22:00.004+02:00

Últimament, cada gota de pluja que cau em fa sentir alleujada. I en un dia com avui, que no ha deixat de ploure des que m'he despertat, la felicitat és màxima.

Com m'agrada que plogui i no haver de sortir de casa, quedar-me tot el dia en pijama i mirar per la finestra per comprovar que, per fi, plou. Estudio sentint el xip xap de la pluja contra els arbres i quan arriba a terra, i això em relaxa. M'agrada mirar el cel i veure que encara és blanc, i que el sol no té cap intenció de treure el cap, de moment.I obrir la finestra, respirar a fons i sentir aquesta olor de terra mullada. M'agrada perquè no és una tempesta, sinó una pluja tranquil·la, constant, sense llamps ni trons.

I m'agrada, sobretot, perquè la necessitem.

Alguna idea genial?

2008-04-21T20:51:00.004+02:00

Fa dies que hi dono voltes, però no en trec l'aigua clara. La qüestió és que estic buscant una idea genial per l'estiu, i no hi ha manera de trobar-la! De fet, no és estrany, perquè no sé què busco.

Fa tres estius que treballo a La Caixa, sí, molt bon sou, però també moltes hores sense fer res i molt avorriment. Necessito una cosa més dinàmica! No vull tornar-me a passar un, dos o tres mesos mirant les parets i desitjant que algú traspassi la porta i em demani actualitzar-li la llibreta, ingressar-li quatre calerons o cobrar un xec, noo!!

Un bon dia se'm va acudir que podria dedicar-me a donar classes de repàs, però qui vol classes de repàs a l'estiu? Sí, sempre hi ha algú, però falta que el trobi! A més, no em sobren els diners, i tenint en compte que només treballo tres mesos a l'any... no sé si em podria guanyar gaire bé la vida amb quatre classes, com a mínim hauria de muntar una acadèmia!

El cas és que també hi ha el tema de l'anglès, després del desengany de l'estiu passat a Irlanda, me'n han passat les ganes. Però, és clar, amb ganes o sense, si no tinc un bon nivell d'anglès no arribaré gaire lluny, així que tard o d'hora n'hauré d'acabar fent. Per això fa un parell de dies que miro cursos d'anglès a l'estranger: Cambridge, Oxford, Edimburg, Malta,... Però tots són tan cars! Tres setmanes, vivint amb una família, en règim de mitja pensió i 15-20 hores de classe a la setmana, per la mòdica xifra de 1.500 euros com a mínim. A més, aquí suma-hi l'àpat que no està inclòs, els bitllets d'avió i les despeses que comporta estar tres setmanes a l'estranger. Un dineral, vaja.

He mirat alguns cursos a diverses universitats espanyoles, però fins ara no n'he trobat cap que m'acabi de convèncer, així que, de moment, aquesta opció està descartada.

Alguna idea genial? Algú que tingui un buffet d'advocats i em vulgui contractar només tres mesos a l'estiu? Algú necessita classes de repàs? S'accepten propostes!

Properament...

2008-03-28T21:00:00.000+01:00

Setmana Santa: escapada a Osseja

2008-03-26T20:15:00.005+01:00

A diferència dels tres darrers anys, aquesta Setmana Santa he optat per quedar-me a casa i no anar més enllà d'Igualada, Sant Joan i Arbúcies, tret d'una petita sortideta a bon lloc i amb bona companyia. Feia temps (anys!) que el Jaume ens havia convidat a la seva caseta ("casassa!") d'Osseja (era així el cartell en català?) i fins ara no havíem trobat el moment d'anar-hi, així que quatre valents vam decidir fer el pas i llençar-nos a descobrir (o, més aviat, redescobrir) algun dels raconets més encisadors de la Cerdanya i sud de França.
Eren les sis tocades quan l'Albert (a partir d'aleshores i fins l'endemà a la tarda, el nostre xofer particular) engegava el cotxe ja carregat i ens disposàvem a començar el llarg camí fins el poblet, desconegut per tres de nosaltres, on passaríem la nit. El trajecte va durar poc menys de dues hores però no es va fer gens pesat, teníem el Llucià de fons, anàvem amples i entre conversa i conversa aprofitàvem per repassar la geografia catalana dels llocs que anàvem deixant enrere.

Traspassada la frontera amb França i, per tant, ja en territori francès, vam arribar a Osseja expectants, tots curiosos per descobrir on ens portarien les indicacions del Jaume per aquells carrerons estrets entre cases de pedra. Gira a la dreta, ara a l'esquerra, puja carrer amunt, torna a girar a la dreta, ... i quina sorpresa!!!

Can Ros II

Crec que parlo pels tres que no hi havíem estat mai quan dic que vam quedar meravellats en ser davant d'una casa espectacular: parets de pedra, teulada de pissarra, finestres per tots costats i quant de terreny! L'amfitrió va baixar del cotxe i després de remenar i remenar entre les claus (ja pensàvem que no obries!) va obrir la porta del jardí. Si la sorpresa va ser gran quan vam veure la casa des de fora, quan la vam veure per dins es va multiplicar per mil: mobles d'antiquari impressionants, una taula del menjador llaaaarga, totes les habitacions conjuntades i amb bona olor, una balança antiga de platets (no ens vam poder resisitir i hi vam jugar com nens petits equilibrant cèntims), soterrani immens i, fins i tot, cambra secreta!! Feta la visita (ja se sap, ens agrada xafardejar, sobretot a mi!) i un cop instal·lats a les habitacions, era l'hora de sopar. Però, és clar, les nou del vespre en horari francès ja és tard. Sort que érem a prop de Puigcerdà i allà vam poder trobar una pizzeria curiosa amb "menjador" al mig de la vorera, i amb unes estufetes que anaven d'allò més bé amb el fred que feia.

Que feia fred he dit? Per fred el que ens trobaríem en tornar a casa el Jaume! Com a autèntica casa de muntanya, la calefacció no en va tenir prou amb 2 hores (ni amb tota la nit!) per posar-se en marxa i, és clar, va ser arribar i començar a treure mantes i més mantes. Sort d'això! Però asseguts al sofà, tot i que amb els anoracs posats, ens va agafar fred i vam decidir encendre la llar de foc. Quina aventura... vam acabar fent torns per serrar els troncs! Això sí, aquesta era una molt bona manera d'entrar en calor. De mica en mica la son s'apoderava de nosaltres (com que no vau voler jugar amb les meves cartes...) i vam decidir que havia arribat l'hora d'anar a dormir. La Mònica i jo, digueu-nos previsores, ens vam quedar a dormir als sofàs per por de congelar-nos si anàvem a l'habitació i "els nens" van pujar cap dalt.

El Jaume i la seva particular manera d'escalfar-se...

Serrant, serrant...

La Mònica, l'Albert i el Jaume. Que teníeu fred?

L'endemà, ben adormits, cap a Puigcerdà a esmorzar pastes gegants i un cafè amb llet per desvetllar-nos i un cop tips cap a la Masella falta gent! El paisatge era una mica desolador, no hi havia neu per enlloc i la poca que hi havia estava barrejada amb fang, gel i aigua. Però nosaltres, tossuts, havíem anat a esquiar i no marxaríem sense fer-ho, així que vam comprar els forfets i ens hi vam posar de seguida. D'amortitzar-los els vam amortitzar ben poc, però ja ho deia la Beviá que un cop pagada, la llagosta tampoc no t'havia de fer mal si no te la podies acabar.

Esquiadors... professionals?

L'esquiada va durar poc, però és que el temps tampoc no acompanyava gaire, per no dir gens: a les tres de la tarda ja plovia! Vam deixar les pistes i el Jaume ens va fer una petita visita turística per Osseja i el seu llac, després de la qual vam recollir-ho tot i de tornada cap al nostre punt de partida: la UAB.

Malaltona...

2008-03-13T16:10:00.005+01:00

Això és el què passa després de passar la nit en dansa, entre tremolors, vòmits i febre. Aquest matí, que m'avorria...

"Charlie Wilson's war"

2008-02-24T21:09:00.005+01:00

Coincidint amb la celebració de la cerimònia d'entrega dels Òscars a Los Ángeles aquesta nit, us vull parlar d'una de les últimes estrenes de cinema i que ahir vaig tenir ocasió de veure. Es tracta de la pel·lícula protagonitzada per Tom Hanks i Júlia Roberts "La guerra de Charlie Wilson". El retorn de l'actriu més ben pagada de Hollywood a la gran pantalla després de tres anys dedicada a la seva ja nombrosa família em va fer decidir per aquesta pel·lícula, de la qual sabia ben poca cosa. No he amagat mai la meva admiració per Júlia Roberts i gairebé totes les seves pel·lícules (haig de reconèixer que no vaig entendre "Closer") i em venia molt de gust el retrobament amb la meva admirada actriu després de tant temps.
Només començar, vaig trobar abusiu el preu de 6'70 euros de l'entrada al Cinesa de Sant Cugat, després es queixen que no anem al cinema...però no m'estranya!

La pel·lícula, en general, la vaig trobar molt fluixa. Si bé no se'm va fer gens pesada ni llarga, tampoc no em va despertar cap tipus d'emoció o tensió al llarg de tota la trama. Quant a Tom Hanks, l'hem vist fent interpretacions molt més bones en altres pel·lícules, i igual per a Júlia Roberts. És clar que el paper en sí no em desperta cap admiració, una dona adinerada i influent de Texas valent-se del seu poder per a fer ballar tothom al seu ritme, però el granet de sorra que hi posa l'actriu tampoc no ajuda gaire el personatge. Per si això no fos prou, no em va agradar gens el doblatge de Júlia Roberts, una veu massa ronca i greu gens adient amb ella (sí, sé que és la veu que li han posat sempre, però ha canviat). El millor de la pel·lícula, amb diferència, Philip Seymour Hoffman, amb raó nominat a l'Òscar com a millor actor de repartiment (sí, competència directa de Javier Bardem), que ens va fer riure a tots amb la seva brillant interpretació d'un agent de la CIA d'origen grec, Gust Avrakotos.

Descans (de moment)

2008-02-19T18:59:00.003+01:00

Es viu bé sense exàmens.

No fa ni una setmana que vam fer l'últim examen i ja hem tornat a començar les classes amb el ritme de sempre, es nota, però, que encetem semestre: presentacions d'assignatures i professors, estones buides entre classe i classe que d'aquí una dies ja haurem de dedicar a estudiar, tardes "sense feina"... i quin plaer! M'agrada arribar d'hora a casa i no haver de pensar d'on treure el temps per poder fer tot el que haig de fer, m'agrada acabar de sopar i poder seure al sofà tranquil·lament, m'agrada dinar i poder allargar la sobretaula sense patir perquè "perdem" el temps, m'agrada anar a l'Abacus i deixar que passin els minuts mentre bado entre les últimes novetats i l'estimat "material escolar" (quina il·lusió em fa veure els punxons que fèiem servir a P-3!). Com us deia: es viu bé sense exàmens.

2008-01-21T23:58:00.000+01:00

Si em busqueu... no us serà difícil trobar-me.

Biblioteca de Comunicació i Hemeroteca General. 4a Planta. Ala esquerra. Una taula més, una taula menys...

REFLEXIONS NERVIOSES

2008-01-18T21:21:00.000+01:00

"Estic a la biblioteca, que en els propers vint-i-sis dies es convertirà en el lloc on passaré més hores al dia. És una loteria que davant teu (o pel voltant) s'assegui una persona mal educada o, al contrari, algú que té clar què és una biblioteca i què s'hi ve a fer aquí. Aquesta tarda, mala sort. La noia del meu davant sembla que no hagi estat mai abans en una biblioteca i, si hi ha estat, planyo tots aquells que en una altra ocasió hagin ocupat el lloc que em toca ocupar a mi ara. Ara mateix parla pel mòbil, com es pot parlar pel mòbil en una biblioteca? Hi ha coses que no entendré mai. Porta una bona estona explicant un exercici a qui hi hagi a l'altra banda del telèfon, però desgraciadament no és l'única persona que rep la informació. Per fi penja, però no n'ha tingut prou. Ara xerra amb la companya del costat (de fet, és el què han estat fent tota la tarda). Potser els hauríem d'explicar que existeixen sales d'estudi si tant necessiten comentar els exercicis o quin cul fan els de la taula del costat. Però no ho farem, no ho farem perquè en aquest país sóm així. Ja estem acostumats a callar i aguantar tot el que s'hagi d'aguantar. A més, no us penseu que el to que utilitzen és baix, no! Són d'aquelles persones que no saben, o que no volen, parlar fluixet. Ara n'arriba una altra i es posa dreta entre totes dues, ja són tres petant la xerrada. Al fons de la sala sona un mòbil (us he dit ja que hi ha coses que no entendré mai?). Marxa la tercera, però la xerrera sembla que no s'ha acabat. Per sort (i toquem fusta), avui no hi ha el típic individu que duu els auriculars a un volum tan alt que podem sentir la música des de deu metres enllà. Se sent una remor de fons, gent que s'aixeca i, és clar, arrossega la cadira fent tot el soroll possible, nenetes amb talonets que caminen amunt i avall, tos, llibres que s'obren i es tanquen, un altre mòbil sonant, gent que passa de llarg cridant (sí, cridant!), més i més exercicis de les de davant... Això és el què ens espera aquests dies? Potser sí que m'hauré de quedar a estudiar a casa, amb l'esperança que la propera època d'exàmens l'educació o, fins i tot, la solidaritat (no representa que tots sóm aquí pel mateix?), siguin més abundants."

Això ho vaig escriure dimecres a la tarda, quan poc em faltava per patir un atac de nervis. Finalment, em vaig aixecar i vaig marxar cap a casa. Allà es van quedar elles, els seus exercicis i la seva mala educació. L'endemà vaig canviar de biblioteca, una mica més de sort. Malgrat tot, a la tarda vaig trobar la solució de tots els meus problemes: uns taps per les orelles!

Sort (i molta paciència!!) a tots aquells que esteu d'exàmens.

STALIN al Teatre Tívoli

2008-01-08T16:34:00.000+01:00

M'agadaria fer-ho més sovint, però la meva economia no m'ho permet, i és que haver de pagar més de trenta euros cada vegada que vols anar al teatre... és prohibitiu! Per sort, sovint descobreixo bons descomptes per la xarxa i hi puc fer una escapada. Això és el què vam fer la Berta i jo divendres passat. Tot i que ja havia comprat les entrades i no ens faríem enrere després d'haver-les pagat, vaig buscar opinions de persones que ja haguessin vist l'obra, per així saber què ens esperava i informar-me sobre què anàvem a veure. I quina sorpresa! Vaig llegir crítiques escrites als diaris, pàgines webs i blogs personals i quin desencís! Ni una sola de les crítiques que vaig trobar deia res de positiu de l'obra, tant aquells a qui Flotats no havia agradat mai com aquells que se'n declaraven fans el deixaven per terra. Davant d'aquesta situació les meves expectatives eren ben pobres i vaig entrar al teatre esperant, almenys, no adormir-me durant les més de dues hores que duraria l'espectacle. I quin espectacle!

Des de la primera escena els actors van saber captar tota la meva atenció, de tal manera que en arribar a la mitja part el temps m'havia passat volant i desitjava que tornés a començar de seguida per no perdrem ni un detall d'aquella angoixant i crua realitat. Flotats, esplèndit. La resta, també. Era la primera vegada que veia actuar Flotats i espero que no sigui l'útima perquè és, amb diferència, la millor actuació que he vist mai. Aquell caminar, aquell tossir, aquella manera de dir "Jo, només sóc l'Stalin", aquella crueltat en persona que tan i tan bé sap encarnar i transmetre al públic... tot ell em va deixar meravellada. Patien els personatges i jo patia amb ells, s'estimaven i jo estimava amb ells, ploraven i gairebé plorava amb ells.

Vaig sortir del teatre totalment captivada per l'obra i, sobretot, sense entendre el perquè d'aquelles crítiques que havia llegit abans d'anar-hi, unes crítiques que encara ara no acabo d'entendre, la veritat. Per això si no ho heu fet, us animo a anar a veure Stalin, perquè val la pena. Això sí, si podeu documenteu-vos abans sobre aquella etapa de la història i us serà més fàcil seguir el fil.

Feliç 2008!!

2008-01-02T14:24:00.000+01:00

Després de molts dies, torno per desitjar-vos a tots una molt bona entrada del nou any 2008 i ho faig amb els últims minuts de l'impressionant castell de focs que donava la benvinguda al 2008 a Londres i un collage casolà (no en sé més!) d'aquest cap d'any especial i diferent viscut en terres angleses.

Que el 2008 sigui un any de sort, feina i salut per tots. Feliç any nou!

El Zoo d'en Pitus

2007-12-07T20:21:00.000+01:00

"En Pitus era, com he dit, el més petit de la colla. Tenia set anys tot just fets.
Encara que moltes vegades feia més nosa que servei, ja que es cansava de seguida i era tan baixet que no arribava enlloc, era tan bon nano que els de la colla l'acceptaven de bon grat. Sentia una gran admiració pels seus companys, i això de poder pertànyer a una colla de nens més grans l'omplia d'orgull.
Però en Pitus va tenir mala sort.
Un dia es va posar al llit tot empiocat, i quan el metge el va anar a veure, va dir que tenia una malaltia molt greu, de les que es presentaven un cop cada deu anys.
Pobre Pitus!
El van veure un munt de metges dels de més anomenada i, finalment, tots van quedar d'acord que, per posar-se bo del tot, en Pitus havia de fer-se visitar per un metge suec molt famós.
Però, a casa d'en Pitus eren molt pobres i el viatge a Suècia, molt car.
Com s'ho havien de fer els pares d'en Pitus?"

Ja de ben petita m'agradava agafar un llibre i llegir a dins el llit abans d'anar a dormir. Així que fa força anys que vaig descobrir el plaer de la lectura, un plaer que per desgràcia massa gent desconeix.
Recordo amb una especial estima el primer llibre que vaig llegir: El Zoo d'en Pitus. Ens el van fer llegir a l'escola, el llegíem a classe un trosset cada un, i era aquella edat en què encara n'hi ha que s'entrebanquen amb les paraules, però tot i així aconseguia que mentre seguia la història m'imaginés aquella colla d'amics d'excursió a buscar animals, muntant el circ, la gent del barri... Uns anys més tard en van fer la pel·lícula, però, com acostuma a passar, la gran pantalla no supera la màgia de llegir el llibre i fer-se un mateix els personatges.
Avui ha mort, a l'edat de 79 anys, el pare d'El Zoo d'en Pitus, Sebastià Sorribas. Aquest és el meu petit, però sincer, homenatge a una persona que ha fet una gran aportació a la literatura catalana. I no només amb El Zoo d'en Pitus, sinó amb moltes d'altres històries que han sabut captivar els més menuts, cosa que és d'agrair i que, sobretot, té un mèrit extraordinari.

Dissabte rodó

2007-11-25T11:24:00.000+01:00

Ahir vaig tenir l'oportunitat de visitar l'exposició que aquest dies és a Barcelona: "Bodies...the exhibition". M'havien advertit que podia ser perillós anar-hi just havent acabat de dinar, pel mareig que pot provocar veure cossos humans reals, però no tenia massa por. Un cop a dins, no vaig tenir la sensació en cap moment d'estar davant de persones mortes, és més, no m'hi vaig sentir gens identificada. La tècnica utilitzada, que desconec, aconsegueix que els músculs i tots els òrgans que es deixen a la vista puguin semblar perfectament de plàstic, o almenys, artificials. Tot i això, sempre és interessant conèixer què tenim a dins el nostre cos, per llunyà que pugui semblar quan ho veus en llibres o fins i tot en aquesta exposició, és aquesta multitud de "peces" que fa que ens despertem cada dia i siguem el què sóm, capaços de moure'ns, de pensar, de posar-nos malalts, de curar-nos després,... I fins i tot de morir. El millor de l'exposició, per mi, la comparativa entre uns pulmons sans i uns pulmons d'una persona fumadora, aquests últims totalment negres! Tan de bo això servís perquè algú, encara que només fos un, deixés de fumar. I és que segons la mateixa exposició, cada paquet de tabac resta, de mitjana, gairebé quatre hores de vida. No n'hi ha per pensar-s'ho?
Sobretot, si voleu anar a l'exposició, us recomano que hi aneu amb les entrades comprades (ho podeu fer via Servicaixa), ja que la cua per entrar, si no, és considerable!

Abans de l'exposició havia anat a dinar a un restaurant que en una altra ocasió ja us havia recomanat: la Creperie Bretonne. Tenen locals a Barcelona, a Figueres, a Girona, a València i a Colliure (que jo sàpiga), i són sempre un lloc especial, tant pel menjar que ofereixen com per la decoració que t'envolta.

Però això no va ser tot, després d'un bon dinar i d'una exposició diferent, vaig anar a rematar el dia al Camp Nou, amb el 3 a 0 del Barça - Recreativo. El partit en si no va ser gaire emocionant, el públic estava força apagat (i m'hi incloc), però no m'estranya, aquests jugadors no desperten massa entusiasme després del què sentim durant tota la setmana. Jo, personalment, prefereixo aquells partits de la Selecció Catalana en què el Camp és un espectacle i hi ha festa per estona. Hi ha d'haver gustos per tot, no? Això sí, el gol de Milito em va fer especial il·lusió!

Bona setmana a tots!

Diners perduts

2007-10-24T21:13:00.000+02:00

No és cap novetat: el Govern dels Estats Units es gasta un dineral amb la seva particular guerra d'Iraq. Avui, però, he sentit una notícia que m'ha esgarrifat: els diners que costa aquesta maleïda guerra equivalen al PIB dels 130 països més pobres del món, o el que és el mateix, al PIB del Regne Unit durant tot un any.

No sóc ni he estat mai partidària de vagues ni manifestacions, no perquè no respecti aquests dos drets fonamentals, sinó perquè, per una banda, mai no he estat de queixar-me massa i, per l'altra, perquè penso que sovint se n'abusa i això els desvirtua (no sé vosaltres, però jo em vaig fer un tip de patir vagues a segon de batxillerat que ningú no sabia perquè es feien, però ja anava bé si mentrestant no s'havia d'anar a classe). Que una cosa és fer vaga, i una altra de molt diferent "fer el vago". Doncs fins i tot jo, que sóc així com us deia, vaig sortir una i una altra vegada al carrer per demanar que no es fes aquesta maleïda guerra i no vaig dubtar ni un moment a l'hora de cridar ben fort "No a la guerra!".

Em pregunto si aquests milions i milions de dòlars llençats a l'Iraq no haurien estat més útils invertits en un sistema de sanitat pública encara inexistent a dia d'avui als Estats Units, per exemple, o en educació, o en infraestructures, o en qualsevol altra cosa que, a més de costar aquests diners no costés els centenars de vides que ha costat, costa i costarà la Guerra d'Iraq.

Loteria diària

2007-10-18T19:54:00.000+02:00

Des del primer dia que vaig deixar enrere l'opció de passar-me més hores a la Hispano Igualadina que a classe i, més endavant, la idea de viure en un pis a la Vila Universitària, per convertir-me en una d'aquelles tantes persones que cada matí desafien els perills de la carretera, sóc molt conscient que qualsevol dia em pot tocar a mi deixar-m'hi la pell. Amb això no vull dir que sigui una conductora imprudent (això mai!), és una qüestió de probabilitat: com més hores a la carretera, més probabilitats de tenir un accident. És com jugar a la loteria, com més números compres, més a prop estàs que et toqui la grossa. Tornant al què deia, des del primer dia sóc molt conscient que cada matí i cada vespre em jugo la vida. Segurament, molts de vosaltres pensareu que sóc una exagerada, o una pessimista, a tots aquests us convido a agafar el cotxe un dia en hora punta (o en hora vall, com diuen els "amics" de les autopistes) i observar les constants imprudències que es veuen dia sí i dia també a la carretera. Estic cansada de veure cotxes avançant per la dreta a l'autopista, furgonetes d'empreses de repartiment a tota velocitat o enganxades darrere dels cotxes per dir-los la pressa que tenen tot encenent els llums llargs repetidament, motos esquivant cotxes i camions com si es tratés d'un videojoc, cotxes sense llums a la nit o dins d'un túnel, gent parlant pel mòbil i un llarg i penós etcètera.

Per si això no fos prou, aquests últims dies he tingut l'oportunitat de trobar-me més d'una vegada enmig de llargues cues quilomètriques, unes cues que durant aquests dos anys només havia trobat excepcionalment (és la sort que teníem, fins ara, els que no hem d'entrar a Barcelona). Quan no és un cotxe avariat, és un camió, una colisió múltiple, obres inoportunes o ves a saber què. La qüestió és que ja t'ho pots prendre en calma perquè d'allà no saps quan sortiràs. La carretera al matí és com les peces de dòmino dretes unes al costat de les altres, ben arrenglerades: si una es tomba, es tomben totes. Quan para un cotxe, parem tots.

Tot això em porta a fer reflexions diàries sobre l'estat de les carreteres catalanes: un autèntic caos a prop del col·lapse. I sí, hi ha una alternativa: el transport públic. Un transport públic que en el meu cas necessita una hora i mitja per anar d'Igualada a Barcelona, o bé em porta i em torna de la Universitat amb un sol horari possible. I no em feu parlar d'esvorancs que s'empassen camions (i qui sap què s'empassaran el dia de demà...) perquè no acabaríem mai.

Així doncs, seguirem jugant a la loteria.

Estimada rutina

2007-10-05T19:43:00.000+02:00

Buff!! Sé que fa molts i molts dies que no escric res en aquest blog, i que està més a prop del final que de noves renovacions, però mentre decideixo si el deixo estar o continuo em prenc la llibertat d'explicar quatre cosetes. S'ha acabat l'estiu i amb ell la falta de rutina, ha arribat l'hora d'omplir agendes i calendaris de pràctiques, treballs, exàmens i, perquè no dir-ho, de ponts i de festes que no ens passen per alt. No em fa vergonya reconèixer que les vacances em començaven a semblar massa llargues, tres mesos sencers!

M'agrada llevar-me al matí mig adormida i posar-me sota la dutxa quan encara no sé quin dia és, agafar el cotxe i escoltar l'admirable Senyor Bassas que em posa al dia de l'actualitat, arribar d'hora a la universitat i prendre el primer cafè amb llet del dia. Sí, després d'això ja començo a situar-me i tinc energia per començar un nou dia que haurà de donar molt de sí si vull fer tot el que toca. Hi ha classes de tot tipus, és inevitable, però malgrat el poc interès que desperten algunes m'agrada el què faig i això, per mi, és el més important.

Benvinguts al nou curs!

estiuairlanda.blogspot.com

2007-07-01T20:41:00.000+02:00

Ara que ja s'han acabat els exàmens (per fi), us explicaré què faré aquest estiu.

L'albert i jo ja fa uns quants mesos vam decidir que marxaríem tots dos plegats a l'aventura durant els tres mesos d'estiu, després de donar-hi unes quantes voltes, vam fixar com a destí la República d'Irlanda. Volem dijous dis 5 de juliol, és a dir, d'aquí quatre dies, a les set del matí i, si tot va com voldríem que anés, tornarem a trepitjar terres catalanes l'última setmana de setembre. La nostra idea és arribar allà, trobar una feina i practicar força l'anglès. Sortim d'aquí amb un piset mig emparaulat i mig pagat, que no sabem ni si existeix, però no ho podíem fer d'una altra manera, si no, no seria una aventura. Si el pis en qüestió existeix, ens haurem d'espavilar a trobar feina abans de l'agost, ja que si no, ens veurem obligats a tornar si no ens volem arruinar!

Tenim forces esperances i moltes ganes de començar aquest nou capítol de la nostra vida. Per això, a tots els que vulgueu saber com ens va, us convidem a visitar-nos al blog que hem creat i que servirà per mantenir-nos en contacte duri el què duri l'aventura.

BON ESTIU A TOTS!!

WWW.ESTIUAIRLANDA.BLOGSPOT.COM

Sí, és veritat, es noten els exàmens.

2007-06-01T20:18:00.000+02:00

No es pot negar, és l'últim mes del curs i una no té temps per escriure sobre les mil i una coses que passen al seu voltant tot i que li agradaria. Primer pensava escriure sobre les eleccions, però què voleu que us digui, jo també me n'he acabat cansant. Que si l'abstenció, que si uns guanyen una alcaldia però en perden una altra, que si ara pactem ara no pactem, que si ara plego ara em quedo, que si la gent no vota perquè està cansada o resulta que no ho fa perquè ja li estan bé les coses com estan.... Qui vulgui llegir sobre eleccions, que no pateixi que trobarà informacions, articles i opinions per donar i per vendre, no seré jo qui innovi (si és que és possible) en aquest tema.

Després em vaig plantejar explicar-vos alguna cosa sobre els Mossos, un tema que últimament també dóna molt de sí. A mi també m'esgarrifen les imatges que ens ensenyen dia sí i dia també de les pallisses a les comissaries, i no hi ha dubte que són conductes més que condemnables, però em fa ràbia que vulguin fer-nos creure que és un fenomen nou. Realment algú es pensa que això amb la Guàrdia Civil no passava? Au va! De violència n'hi havia igual o més, el què no hi havia era ni la meitat d'informació i molt menys la transperència que hi ha ara. De totes maneres, penso que el Conseller Saura s'equivoca si de veritat es pensa que posant càmeres a totes les comissaries acabarà amb els abusos que estem veient aquests dies. No és una càmera la solució, sinó donar a tots aquests nois i noies que aspiren a ser Mossos una bona formació, tant física com psíquica, que els permeti desenvolupar les seves funcions sense excessos i poder-nos assegurar així a tots plegats que es tracta de persones ben preparades per a afrontar les responsabilitats que els corresponen. Ara per ara, això no és possible, perquè no tenim una Escola de Policia, sinó una màquina de fer Mossos, com qui fa xurros.

Dit això, m'acomiado fins passada l'època d'exàmens, no sense abans desitjar-vos molta sort a tots aquells a qui també us espera un mes d'allò més carregadet, amb molts litres de cafè, molta son i poques hores al llit, molta xocolata i, sobretot, amb moltes ganes que comenci l'estiu!

Polítics de veritat al país veí

2007-05-06T20:35:00.000+02:00

Fa una estona que segueixo les compareixences dels dos presidenciables francesos, Nicolàs Sarkozy i Ségolène Royal, igual que la setmana passada vaig seguir parcialment el debat televisiu entre ambdós candidats, i no puc evitar sentir una lleugera enveja dels ciutadans francesos que tenen la sort de comptar amb uns polítics que saben debatre sense llençar-se els plats pel cap, sense faltar-se el respecte i amb porpostes fermes no només fonamentades en la crítica de l'altre. Res a veure amb els debats i les campanyes electorals basades en el despreci, els retrets i la crítica constant a les quals desgraciàdament ens han acostumat els nostres polítics.

Aquesta és una percepció personal, però crec que molts de vosaltres la compartiu. Només cal veure les dades de participació en els comicis francesos: a les cinc de la tarda havien votat més del 75% dels 44 milions de francesos cridats a les urnes. Algú recorda quina va ser la participació a les últimes eleccions autonòmiques catalanes? Poc més de la meitat dels electors vam anar a votar, un 56,77%. Però aquesta abstenció no era una excepció, sinó que en les quatre últimes eleccions a la Generalitat de Catalunya la participació s'ha mogut entre aquest 56,77% el passat 1 de novembre del 2006 (la més baixa) i el 63,64%, la més alta, el 1995. I no només aquesta diferència amb el país veí em resulta xocant, sinó sobretot un detall que m'ha costat de creure i tot. Mentre que aquí la nit de les eleccions ja és tradicional sentir TOTS els candidats fent-se seva la victòria (un fet curiós, però que es va repetint a les diferents ocasions), a les vuit del vespre la candidata socialista Ségolène Royal reconeixia la seva derrota i la victòria del candidat de la dreta. No només un acte d'honestedat envejable, sinó que, a més, ho feia abans que es coneguessin els resultats oficials!

En definitiva, expresso des d'aquí la meva "enveja sana" envers els ciutadans francesos que tenen la sort de gaudir d'uns polítics com els que m'agradaria poder votar a mi.

SANT JORDI

2007-04-22T23:01:00.000+02:00

Aquest escrit no és meu, l'he trobat a www.telenoticies.cat, però m'ha semblat més que adequat per desitjar-vos un molt bon dia de Sant Jordi. No tingueu mai por d'expressar els vostres sentiments, no només els dies assenyalats, sinó cada dia.

"La rosa vermella és la clàssica, la de sempre i la de tota la vida. I el seu significat no té secret. Regalar una rosa vermella és parlar d’amor, aquell sentiment més passional i excitant. Ideal, doncs, per als joves enamorats, per a les nòvies i les esposes. Però també es pot usar per regalar a un amic, a una mare o a persones molt especials en la vida de cadascú com a mostra de respecte al vincle que els uneix.

La rosa blanca també està unida a l'amor però alhora és símbol de pau i germanor, de puresa i d'innocència. Les núvies acostumen a escollir aquesta rosa per als seus rams perquè significa que durarà tota la vida i si una parella es regala roses d'aquest color s'estan demostrant que esperen un futur sòlid junts. Simbolitza així l'amor pur, feliç i per sempre. És el color indicat, a més, per a aquelles persones properes que estan malaltes per demostrar-los que se n'està pendent.

La rosa rosa implica dolçor, abscència de maldat ni doble intenció i, per tant, la persona que la regala és de fiar. Si hem d'agrair un favor important ens haurem de decantar per aquest color. També indica que s'aprecia molt la persona que rep la flor. Si el rosa és suau significa també admiració i simpatia.

La rosa groga és ideal per a l'amistat i per regalar als adolescents. Els més supersticiosos, però, poden veure darrere una flor d'aquest color, si la rosa prové d'una persona que no és gaire pròxima, una segona intenció oculta.

La rosa taronja denota entusiasme i desig passional; la verda es vincula amb l'esperança, l'equilibri, el descans i la joventut; la blava significa confiança, reserva, harmonia i afecte; si la flor és vermella bourdeus significa bellesa inconscient, i les violetes donen a entendre calma, autocontrol, dignitat i aristocràcia.

Hi ha també colors per a sentiments més obscurs, la rosa grisa, per exemple, transmet desconsol, avorriment i vellesa, i la negra significa separació i tristesa, mort i nocturnitat. I, finalment, la rosa coneguda com a Arc de Sant Martí, que és la que combina pètals d'una àmplia gamma cromàtica i que, per tant, dóna resposta a tots els sentiments que es vulguin transmetre."

DELS CONFLICTES

2007-04-01T22:44:00.000+02:00

Alan McBride va perdre la seva dona el 1993 en explotar una bomba col·locada per l'IRA en una peixeteria. Avui és membre d'una organització que té com a objectiu la reconciliació d'una societat dividida per un conflicte terrorista, i tot i que reconeix que li agradaria veure molts més anys a la presó els assassins de la seva dona, afirma convençut que no està disposat a sacrificar un procés de pau per a això. Als seus ulls es reflecteix la tristesa i el dolor que s'amaga darrere de les seves paraules, però alhora l'esperança que la seva serenitat i valentia faran possible que cap més home no torni a perdre la seva dona, ni cap més pare els seus fills, ni cap més criatura els seus pares, en un atemptat terrorista.

A l'altre extrem trobem els que "volen" arribar a la pau per mitjà de la crispació i de la divisió, explotant el dolor de tantes i tantes persones amb finalitats polítiques, clamant la venjança i l'odi com a única via.

Ningú no dubta sobre la necessitat d'abandonar les armes i la violència abans de començar a parlar d'un procés de pau, però tampoc no hem d'oblidar que cal combatre els símptomes del conflicte, des de l'arrel, i sense posar pals a les rodes i llenya al foc tot fomentant la divisió entre aquells que, no ho oblidem, estan al mateix costat de la balança.

AMICS RETROBATS

2007-03-24T11:28:00.000+01:00

Torno després de massa dies d'inactivitat amb ganes d'escriure sobre molts temes que són d'actualitat aquests dies, escolto la ràdio cada matí i no hi ha dia que no pensi "sobre això hauries d'escriure", però és clar, després no trobo mai el moment. I avui sí, avui em planto davant de l'ordinador i us explico quatre coses. No és d'actualitat que vull parlar, sinó de passat, d'un passat llunyà però alhora proper.

Durant els meus vint anys de vida he tingut l'ocasió, i la sort, de passar per tres "centres escolars": l'escola, l'institut i ara la universitat. Parlo de sort perquè no puc negar-vos que a mi també m'hauria agradat no haver d'anar a l'escola cada dia quan tenia deu anys, però amb el temps t'adones de la sort que has tingut de néixer en una part del Món i no en una altra. I sí, és una qüestió de sort, no ens enganyem.

Doncs bé, en aquest recorregut, com és normal, he conegut moltíssima gent: professors, companys de classe, amics i no tan amics, fins i tot recordo que era amiga de la cuinera de l'escola! (La meva faceta de cuinera em va sortir de ben petita). Però passen els anys, i tot allò que has viscut va quedant enrere, se t'obren unes portes i en tanques d'altres, i amb l'estrés de la feina de cada dia amb prou feines tens temps per recordar-te de què has fet a la teva vida. És per això que agraeixo el gest dels vells amics que van fer l'esforç de retrobar-nos a tots i organitzar, dissabte passat, un sopar d'exalumnes de l'Escola Mowgli. Sabia que aniria bé, tenia moltes ganes de veure totes aquelles persones que s'havien quedat enrere feia ja vuit anys, i la veritat és que la nit va superar les meves expectatives. No hi érem tots, però ja se sap, no és fàcil posar d'acord trenta persones i trobar la data que vagi bé a totes elles. Tot i així, em va fer molta il·lusió veure quins camins seguien aquells amb qui havia jugat tantes vegades a l'hora del pati. És veritat que érem petits, que encara no érem conscients de tot allò que fèiem i apreníem, però també és veritat que van ser molts anys, moltes hores compartides que formen part d'una de les etapes més importants de la vida d'una persona. Durant el sopar, i malgrat haver estat tants anys separats, ens vam adonar que tots compartíem alguna cosa, i és que vam créixer junts.

A tots, però sobretot als organitzadors, GRÀCIES.

PETITS PLAERS MERESCUTS

2007-02-18T20:54:00.000+01:00

Totes les èpoques, bones o dolentes, tenen el seu inici i el seu final. Dimecres passat va arribar el final de la meva època d'exàmens. Tenia quatre dies de vacances fins que tornessin a començar les classes i no pensava desaprofitar-los, necessitava més que mai un descans per desconnectar de la feina de cada dia i carregar les piles. Aprofitant que dijous m'entregaven el cotxe nou vam planejar un divendres complert. Em llevava a les 10 del matí i una hora després sortia direcció a Arbúcies, gaudint d'una hora i mitja de viatge acompanyada de vells cd's recuperats (sí, encara m'agraden Els Pets). Després de la primera parada vam agafar la carretera direcció a Banyoles, ara encara més ben acompanyada, on feia molts anys que no anava. El dia no podia ser millor, un solet que s'agraïa i cap núvol al cel. Havent fet un bon dinar just davant de l'Estany vam dedicar-nos a contemplar el paisatge mentre vèiem passar ciclistes amb mocasins i senyores passejant el gos.

A mitja tarda tornàvem a trepitjar la carretera, aquesta vegada direcció Girona, on ens esperava una pèssima sessió de cine (no us recomano "Manuale d'Amore 2") però un bon sopar a la "Creperie Bretone" (perdoneu el francès, però no sé com van els accents) de prop del riu. Si voleu un sopar romàntic, diferent, bo i bé de preu, no dubteu anar-hi! En acabar de sopar, una altra vegada al cotxe i cap a Arbúcies a dormir. Sí, vaig fer molt quilòmetres, però s'havia d'estrenar el cotxe!

Molt bona setmana a tots i, sobretot, bon inici de segon semestre a tots aquells que demà tornem a començar!

D'EGOISTES EL MÓN N'ÉS PLE

2007-01-31T09:08:00.000+01:00

Volia parlar d'algú que ocupa pàgines de diari, revistes sensacionalistes, editorials i tertúlies radiofòniques i segur que ben aviat treurà el nas per platós de televisió. Però, precisament per tot això, no ho faré. Perquè amb la vida dels altres no s'hi juga, i molt menys per treure'n profit d'aquesta manera. Tot un acte d'egoïsme el de la mare més vella del món.

I no us penseu, ja em penedeixo d'haver-li dedicat aquestes quatre línies.

GAS NATURAL, E.ON i ENDESA

2007-01-11T20:01:00.000+01:00

Abans de començar vull desitjar un BON ANY 2007 a tots els que, d'una manera o d'una altra, hagueu arribat fins aquí. Sé que ho faig amb una mica de retard, però diuen que més val tard que mai!

Ara sí, avui aprofito per penjar-vos un comentari sobre el procés de les opes a Endesa presentades per Gas Natural i per E.ON. No és ni de bon tros un treball complert, si fos així hauria d'ocupar pàgines i pàgines, es tracta només d'unes pinzellades escrites a partir d'articles de diari i de notícies llegides que potser us ajuden a entendre de què va tot això.

LA REVOLUCIÓ DEL MERCAT ENERGÈTIC A PARTIR DE L’OPA DE GAS NATURAL SOBRE ENDESA

El 5 de setembre de 2005, l’empresa catalana Gas Natural llençava una OPA sobre l’espanyola Endesa, el què aparentment hagués pogut semblar una operació com les que constantment tenen lloc en l’àmbit empresarial, s’ha convertit en poc més d’un any en la protagonista econòmica de l’any 2006, no només a nivell espanyol, sinó europeu i, fins i tot, arribant a jutjats nord-americans.

És més que evident que el mapa energètic està canviant per moments i que els protagonistes no són només empreses del sector, tant espanyoles com de la resta d’Europa, sinó que cada vegada es van afegint més actors en aquesta batalla per fer-se un lloc al món de l’economia global.
Actualment no n’hi ha prou amb ser l’empresa líder del país, sinó que és quan s’obren les fronteres i es mira a l’exterior quan s’evidencia si l’economia del país i les seves empreses estan preparades per competir a escala internacional. En el cas d’Endesa, es considera ella mateixa una “national champion” quan en realitat no pot competir de cap manera amb els “monstres” europeus que s’estan creant. Per una banda, Alemanya i Rússia competeixen a través d’E.ON i Gazprom, respectivament, amb les quals han creat una superpotència capaç de fer-se amb el mercat europeu del gas, sempre i quan la Comissió Europea ho permeti. Però, en mans de qui està la decisió d’establir aquest mercat únic? Curiosament, la comissària europea de la competència, Neelie Kroes, és holandesa i, és a Holanda on es troba la primera empresa de gas d’Europa, Gasunie. Seguint amb la seva política estratègica, el President d’E-ON, Wulf Bernotat, va anunciar el desembre de 2005 que cediria el 9% de les accions de la societat mixta Gazprom-E.ON a Gasunie. D’aquesta manera, s’assegurava que Kroes optaria pel mercat únic alemany, en lloc del mercat únic europeu, i que tenia les portes obertes a l’adquisició de qualsevol competidor que se li pogués posar al davant, com hauria estat el cas de l’empresa resultant de la fusió de Gas Natural i Endesa. Dic hauria perquè, de moment, aquesta adquisició no ha estat possible i és precisament aquesta situació la que s’intentarà analitzar a grans trets a les línies següents, des de la perspectiva de la dualitat Gas Natural – E.ON.

Va ser el 21 de febrer del 2006 quan l’operació va prendre dimensions més enllà de les fronteres espanyoles, en intervenir l’alemanya E.ON en el procés. Fins aleshores, moltes veus s’havien oposat a l’adquisició d’Endesa per part de Gas Natural, la majoria d’elles properes al Partit Popular (que, recordem, ja havia paralitzat l’adquisició d’Iberdrola per part de Gas Natural quan estava al Govern), com els membres del Tribunal de Defensa de la Competència que van votar negativament a la fusió. Curiosament, aquestes mateixes veus van veure amb bons ulls l’oferta d’E.ON (potser perquè l’empresa que es “menjaria” Endesa ja no seria catalana?) i s’oposaven contundentment a les condicions que l’imposaria més tard el Govern, unes condicions que tampoc no van agradar a Nelie Kroes, l’holandesa Comissària europea de la Competència, que en va ordenar la retirada abans del 19 d’aquest mes de gener per considerar-les il·legals.

Amb l’entrada en joc d’E.ON s’obria la porta a dues possibilitats: o Gas Natural adquiria Endesa i es creava una empresa preparada per competir a nivell europeu, o deixàvem que fos E.ON qui s’emportés el “peix petit”, convertint-se en l’empresa gran d’Europa. Els dos fronts oberts han fet moure aquest últim any molts fils des de molt diverses bandes, uns per evitar el triomf de l’OPA d’E.ON i els altres per evitar que fos la catalana Gas Natural la que aconseguís el seu objectiu. Primer va ser el Govern, amb les condicions imposades a l’alemanya, qui va intentar impossibilitar l’OPA d’E.ON, però a poc a poc s’ha vist com l’estratègia no ha funcionat (entre d’altres, per la pressió rebuda des de Brusel·les). Aleshores, han hagut d’intervenir altres actors, d’aquesta manera han entrat en joc altres empreses, tant de sector com no, com Acciona, que amb l’adquisició del 24,99% de les accions d’Endesa s’ha convertit en la màxima rival d’E.ON (per això aquesta ja l’ha portada als Tribunals a Nova York –on la normativa és menys flexible que a Espanya- acusant-la de realitzar una operació encoberta). Des de l’altra banda hi ha hagut nombrosos intents de paralització de l’OPA de Gas Natural, com la demanda de la mateixa Endesa contra Gas Natural i Iberdrola per un presumpte pacte entre ambdues previ a l’oferta de la gasista, pel qual Iberdrola adquiriria certs actius de la companyia resultant de l’OPA. Aquesta demanda va provocar la suspensió cautelar de l’execució d’aquest contracte de compravenda i de la mateixa OPA, supeditada a un aval de mil milions d’euros, el més alt de la història judicial espanyola. Aquest, però, no és l’únic front legal obert per Endesa, sinó que també va presentar un recurs contenciós-administratiu davant del Tribunal Suprem contra la decisió del Govern d’autoritzar l’OPA sotmetent-la a vint condicions per considerar que l’executiu havia comès un abús de poder per no seguir la recomanació del TDC de no autoritzar-la. Ara bé, un cop autoritzada l’OPA d’E.ON per la Comissió Nacional del Mercat de Valors (CNMV), Endesa es trobava que no podia tirar endavant la situació perquè havia bloquejat l’operació de Gas Natural als Tribunals, així que va demanar l’aixecament de la suspensió al Suprem, que ha estat concedida aquest dimecres dia 10 de gener. A partir d’aquí, i aquesta és l’última notícia del cas, caldrà esperar l’aixecament de la suspensió del Jutjat Mercantil núm.3 de Madrid i, aleshores, seran els accionistes els qui decidiran a qui volen vendre les seves accions.

RONALDINHO I EL METGE

2006-12-28T22:53:00.000+01:00

Avui mentre sopàvem, estàvem tant pendents de la televisió que gairebé no hem parlat ni ens hem explicat què havíem fet durant el dia. Podria haver-se tractat d'una notícia importantíssima d'última hora, però no, feien un extens reportatge dedicat exclusivament al crack mediàtic del Barça, el Ronaldinho. Amb dos homes a casa és d'esperar que l'expectació fos màxima (i no vull ser masclista, simplement, és una qüestió de gustos), però no ha deixat de sobtar-me que una televisió pública com és TV3 emetés un reportatge així, no pel seu caràcter públic, sinó perquè tots plegats donem importància a unes coses que ens haurien de fer reflexionar.

Per què si el mateix reportatge ens hagués explicat la història d'un metge que ha estat mitja vida investigant el càncer no ens l'haguéssim mirat amb tanta atenció i interès? I no cal dir què hauria passat si el reportatge hagués estat de la pobresa i de la fam que pateixen alguns països que, malauradament, amb prou feienes sabríem situar al mapa.

Però, per què? Us ho diré amb poques paraules: ens han educat per a això. Sense adonar-nos'en, des de petits rebem una educació emmarcada dins d'una societat que vol això de nosaltres, no interessa que girem el cap envers a determinats àmbits, cal tenir-nos entretinguts en allò que ens suposi menys esforç però que al mateix temps ens faci creure que és suficient per a satisfer-nos.

M'alegro molt que Ronaldinho hagi inaugurat un centre educatiu amb capacitat per més de 3.000 infants que el necessiten sobradament, però això no ens ha de fer perdre el món de vista. Ronaldinho guanya una quantitat de diners exorbitant, tants, que ell mateix reconeix que no sap la xifra exacta. Però que el futbol mogui tants diners no és culpa dels clubs, i molt menys dels jugadors, sinó de tots i cada un de nosaltres que ho permetem.

PERSONES I PERSONES

2006-12-23T23:12:00.000+01:00

Han passat molts dies des de l'útima actualització, i amb ells també han passat moltes coses, però ara no vull fer un repàs a les últimes notícies, ni vull parlar-vos de cap tema d'actualitat. Avui necessito alguna cosa més filosòfica, més reflexiva i personal.

Demà passat serà Nadal, un dia d'aquests de taules ben parades i famílies reunides. I tot i que cada casa és un món, segur que no hi ha ningú que no s'hagi enfadat o discutit alguna vegada amb algú de la seva família amb qui comparteix taula el dia de Nadal. Quines coses, oi? De vegades no sé si és hipocresia o és que tot s'hi val per la família. Però, què és la família? Un dia algú em va dir que família és que la teva mare et faci l'esmorzar cada dia (pobre infeliç, i pobra de la dona que es casi amb ell), i jo li vaig respondre que família era una cosa molt més complexa, que hi havia sentiment, que no es podia encabir en una definició. Família no és un pare, una mare i un, dos, tres o més fills. Família no només és avis, pares, tiets, fills i cosins asseguts a taula el dia de Nadal. Família és el que no tenen milers de persones en aquest món, el què altres milers enfonsen dia rere dia, i el què uns quants més s'entossudeixen a mantenir a qualsevol preu. Quines coses tenim les persones, oi? No us passa que de vegades creieu que coneixeu una persona i de sobte se us fa estranya? És com quan en acabar l'escola promets als companys que seguireu sent amics i amb els anys deixeu de veure'us, fins que ni tan sols et saluden pel carrer o fan veure que no t'han vist. Aquell amic amb qui havies compartit tants moments, tantes alegries i també, per què no, tantes tristeses, ja no és el que era. Quan el trobes pel carrer, no sabeu de què parlar. O aquell qui creies que sempre hi seria, de sobte ha desaparegut. És llei de vida això també? Fins i tot les persones més properes, i sense que hagin de passar els anys, de vegades et sorprenen. Veus que tenen cops amagats i no saps si és la teva imaginació o realment no són el què et pensaves. Quines coses, oi?

No heu pensat mai que us agradaria ser al vostre enterrament per veure qui hi ha?

En fi, BONES FESTES!

BONES NOTÍCIES PER A L'ECONOMIA LOCAL

2006-11-28T18:49:00.000+01:00

Ja fa temps havia sentit parlar de la necessitat d'apropar l'altra banda de l'antiga N-II al centre urbà d'Igualada, una necessitat molt òbvia però que no pot ser una tasca feta de qualsevol manera. Per a això, l'Ajuntament de la ciutat impulsa un projecte anomenat eix direccional que vol fer-ho realitat.

Al mateix temps, és prou conegut per tots nosaltres que els últims dos anys, sobretot, no han estat una bona època pel mercat laboral igualadí: algunes empreses han marxat, d'altres han tancat o s'han vist obligades a acomiadar gran part dels seus traballadors... i així moltes famílies s'han vist afectades per la situació.

Doncs bé, sembla que ambdues qüestions tenen, ara per ara, la mateixa possible solució: la construcció d'un World Trade Center.

World Trade Center de Barcelona

M'explico. La setmana passada va ser presentat per l'alcade de la ciutat i pel director general de l'empresa que gestiona la marca World Trade Center, l'acord pel qual el 2013 s'haurà construït a l'avinguda Catalunya d'Igualada (l'antiga Nacional II) un complex empresarial de 53.000 metres quadrats, distribuïts en 14.400 per a àrea comercial, 28.000 per a oficines i 10.500 per a un hotel de quatre estrelles, a més d'un aparcament amb capacitat per a 500 vehicles.

D'aquesta manera, no només guanyarem una gran infraestructura, sinó que la creació dels 3.000 llocs de treball previstos donarà un fort i molt important impuls a l'economia de la ciutat i, sobretot, a l'economia de moltes famílies. A més, amb aquest projecte es contribueix a un objectiu molt important a llarg termini, i alhora molt necessari, com és el pas de l'indústria cap als serveis.

La terciarització de l'economia de l'Anoia ja és, doncs, una realitat.

EL SUFRAGI UNIVERSAL: UN DRET O UN DEURE?

2006-11-02T19:18:00.000+01:00

Després d'una jornada electoral força tranquil·la arriba el moment de reflexionar sobre els diferents elements que ens va proporcionar la d'ahir. Més que els resultats, que també van ser força sorprenents i no només per la davallada del PSC sinó pels tres escons aconseguits pels Ciudadanos, hi ha una xifra que ens hauria de fer pensar a tots una mica: 56,77% de participació (o, el que és el mateix, 43,23% d'abstenció). Ja abans de les eleccions em va sorprendre veure publicat en un diari que l'índex de coneixement dels cinc principals candidats a la Presidència de la Generalitat no fos el 100%, però aleshores vaig entendre que, per desgràcia, no tothom té la sort de comptar amb una educació i amb una cultura que li permeti conèixer i interessar-se pel tema en qüestió. Però que arribat el dia de les eleccions la meitat de la població cridada a les urnes no hi assisteixi, això, no ho puc entendre. Recentment se celebraven els 75 anys del sufragi universal femení a Espanya, que es va reconèixer per primera vegada a la Constitució de la II República, després de molts anys de reivindicacions. I ara, setanta-cinc anys després, ens sembla una cosa tan òbvia que ni tan sols ens prenem la molèstia d'exercir-lo. Si amb tot fem igual, potser que deixem de reclamar més i més drets, ja que quan els haguem aconseguit en voldrem una altres i ja no ens en recordarem.

Això sí, de queixar-nos sempre estem a punt: dels polítics, del preu de l'habitatge, dels peatges, de la precarietat laboral, del mal estat dels serveis públics i d'un llarg etcètera que no acabaríem mai. De la mateixa manera també volem que ens recullin les escombraries cada matí, que quan es faci fosc s'encenguin els llums del carrer, que els parcs i jardins estiguin ben cuidats, els carreres ben esfaltats... Però nosaltres, arriba el dia de les eleccions, siguin europees, generals, autonòmiques o municipals, i no anem a votar. Així, a qui ens volem anar a queixar després? A qui creiem que podem reclamar els nostres drets si no hem volgut escollir qui ens els defensi? La responsabilitat democràtica no és cosa només dels que estan al Govern, al Parlament o a l'Ajuntament, sinó també, i amb molta més força, del poble. I em sembla un gest d'irresponsabilitat molt gran el que ahir van fer (o més aviat no van fer) més de dos milions de persones (que aviat es diu). Tots plegats ens n'hauríem d'avergonyir una mica, perquè això no pot ser propi d'un Estat democràtic.

OFICIALITAT

2006-10-07T15:26:00.000+02:00

Campanya seleccions catalanes

"Hemos venido en conocimiento de unos hechos muy graves". D'aquesta manera comença la denúncia que el Sr. Albert Rivera Díaz, president de Ciudadanos-Partido de la Ciudadanía / Ciutadans -Partit de la Ciutadania, i a qui aviat coneixereu per sortir despullat en el seu cartell de propaganda electoral, presentava el dia 22 de setembre davant del Consell de l'Audiovisual de Catalunya referint-se a la campanya publicitària de la Plataforma Proseleccions Catalanes.
I què fa que els fets siguin tan greus? Segons les paraules del mateix Albert Rivera, el missatge que conté aquesta publicitat "atenta directamente contra los valores de concordia, solidaridad, y convivencia cívica". Situem-nos: un grup de nens juga a futbol quan n'arriba un vestit amb la samarreta de la selecció catalana i, aleshores, un altre que duu una samarreta vermella ( sí, fent referència als colors de la selecció espanyola. Res més lluny de la realitat, no?) l'indica que amb aquella no pot jugar. Sense pensar-s'ho dues vegades el primer nen es treu la samarreta i de seguida els altres fan el mateix. I jo em pregunto: no és solidaritat això? M'agradaria equivocar-me, però només veig en l'anunci una mostra de confrontació: el qui no deixa que juguem amb la samarreta que ens pertoca.

Però la cosa no acaba aquí, sinó que el Sr. Rivera considera que el contingut d'aquesta publicitat vulnera l'art. 81 de la Llei 22/2005 de la Comunicació Audiovisual de Cataunya que prohibeix tot contingut que "pugui perjudicar seriosament el desenvolupament físic, mental o moral dels menors". O sigui que les nostres criatures poden veure perjudicat el seu desenvolupament físic, mental o moral veient aquest anunci que no només reflexa la realitat sinó que ho fa d'una manera gràfica i tan entenedora que no necessita ni una sola paraula. Em sorprèn i encara més després de conèixer la seva de publicitat, un home despullat penjat a les banderoles del carrer no els afectarà més?
És clar que en aquest conflicte no podia faltar la col·laboració del Partit Popular, que de la mà del seu Secretari de Comunicació, Daniel Sirera, va fer arribar per fax al CAC la seva corresponent denúncia.
Fins aquí, ens creiem més o menys els arguments presentats pels uns i pels altres, res que no estiguem acostumats a veure: anticatalanistes (bé, uns es fan dir antinacionalistes, però em pregunto si aleshores també són antiespanyolistes) burxant a la mínima que algú es mou per lluitar a favor del catalanisme i de l'esperit nacional que molts compartim. El que realment em preocupa és que després que el CAC desestimés ambdues denúncies donant prioritat a l'exercici del dret fonamental a la llibretat d'expressió, el jutjat Contenciós - Administratiu número 9 de Barcelona estimés la demanda de Ciudadanos-Partido de la Ciudadanía, i decidís suspendre l'anunci al·legant que si es continués emetent, «los daños y perjuicios que podrían causarse serían evidentes y de difícil restauración, dados los efectos que podrían producir en los destinatarios». Si mai em decidís a denunciar la COPE, El Mundo o l'ABC també em donarien la raó tan fàcilment? No sé per què, em temo que no. I em preocupa i m'entristeix veure cada dia més mostres de la politització del Poder Judicial que, en teoria, hauria de ser independent.

TORNAR A COMENÇAR

2006-09-30T13:17:00.000+02:00

Vaig començar les vacances el dia 26 de juny, un dilluns, després de fer l'últim examen. Des de llavors han passat tres mesos. Tres mesos sense veure els companys, tres mesos sense anar a classe, tres mesos sense estudiar... "Quina sort!" podeu pensar alguns. Però jo, la veritat, tinc moltes ganes de tornar-hi. Llevar-me cada matí, agafar el cotxe escoltant en Bassas sabent quin anunci he de sentir a cada revolt de la carretera, aparcar al mateix lloc, passar per la màquina de cafè abans d'entrar a classe, saludar els companys i amics i comentar la jugada, prendre els apunts tan ràpid com pugui, anar a dinar, tornar-hi... m'agrada això! I m'agrada perquè ho faig envoltada de persones que fan que cada dia tingui ganes de veure-les, perquè sé que cada dia serà interessant al seu costat, que parlarem de tot allò que ens importa i que compartim.

I bé, què han estat aquests tres mesos? Doncs, la veritat, molta feina! Si el dia 26 de juny començava les vacances, el dia 10 de juliol acabava el relax. Vaig començar a treballar en una oficina de "La Caixa" a Corbera de Llobregat: torna a llevar-te d'hora, torna a fer quilòmetres... Però, és clar, si acabes la carrera i no has treballat mai, sabent que a tot arreu et demanaran alguna experiència, no tens altre remei que apuntar-te a l'ETT i acceptar la feina que et donin, encara que estigui a una hora de casa i que al cap del mes hagis pagat més de dos-cents euros de benzina. Després de cinc setmanes s'acabava aquest contracte i semblava que tindria vacances fins que, quatre dies després, em trucaven per començar en una altra oficina. Aquesta vegada a Sant Andreu de la Barca. Vaig dubtar molt abans d'acceptar-ho, perquè això representava quedar-me definitivament sense vacances, ja que acabaria el 29 de setembre, dos dies abans de tornar a començar les classes. Però bé, "tot sigui pel currículum", vaig pensar. I l'altre dilluns ja tornava a sonar el despertador a les 6'35. I així fins ahir. Mai m'he penedit d'agafar aquesta segona feina, però, perquè una vegada més les persones amb qui la compartia feien que cada dia tingués ganes de tornar-hi.

Entre tanta feina també hi ha hagut dies de festa i petites vacances, com un cap de setmana de càmping a la Serra de Cardós, un altre a Salou o quatre dies entre Navarra i el País Basc. A més de dies de Festa Major, platja, concert... i petites cosetes que han fet d'aquests tres mesos un estiu molt profitós.

Salvador (Puig Antich)

2006-09-17T20:32:00.000+02:00

"El 2 de març del 1974, el jove militant del Moviment Ibèric d'Alliberació, Salvador Puig Antich, va esdevenir l'últim pres polític executat a Espanya mitjançant el "garrot vil". Aquesta és la seva història i la dels intents desesperats de la seva família, companys i advocats per evitar-ne l'execució."

http://www.salvadorfilm.com/catala/trailer.html

IMPRESSIONANT.

Vaig anar a veure aquest pel·lícula sense saber què anava a veure exactament i vaig sortir del cine amb les galtes molles, els uls inflats i una barreja de sensacions: ràbia, immensa tristesa, impotència... però, sobretot, perplexitat en adonar-me que tot allò que m'estaven explicant havia passat fa només trenta anys.

No us vull dir res més, només que l'aneu a veure, perquè val la pena.

RECEPTA DEL MES

2006-09-14T20:16:00.000+02:00

Com heu pogut veure, teniu una nova proposta culinària a l'espai "La recepta del mes...". Aquesta vegada es tracta d'un plat tradicional, molt fàcil de fer i, sobretot, econòmic: la coca de recapte. Els ingredients utilitzats són prou coneguts, de manera que no hi ha d'haver cap problema a l'hora de comprar-los. Quant al llevat de forner, us en poden vendre a qualsevol forn i, si no, també podeu utilitzar el típic "Royal" dels pastissos.

La guarnició que us proposo és la de carbassó, tomàquet i salsitxes (que poden ser de porc o de pollastre, segons les vostres preferències), però en podeu inventar tantes com vulgueu. Normalment, la coca de recapte es fa amb escalivada i arengades o sardines. Si teniu qualsevol dubte només heu de preguntar!

CURIOSITATS D'ESTIU

2006-09-13T20:08:00.000+02:00

Bé, avui sí. M'assec amb la llibreta davant, de fons sona un cd que donava per perdut i em disposo a escriure-us alguna cosa. Tinc la finestra oberta i les pluges de les últimes hores em permeten gaudir d'una fresqueta que agraeixo. I és que ha plogut de valent, ja tocava! Tot i així, Ja he sentit avui per la ràdio que no ha plogut on hauria de ploure i, per tant, els pantans no s'omplen. És un tema que em preocupa aquest de la sequera i el canvi climàtic, no sóm conscients de com ens carreguem el Planeta entre tots. Massa interessos i diners en joc, com sempre.

Coincidint amb els últims dies de bon temps que hem tingut he estat a Navarra, el País Basc i França. Quatre dies molt ben aprofitats i un indret que us animo a visitar si no el coneixeu. És curiós llegir "Red de Carreteras de Navarra" quan estàs ascostumada a veure "Red de Carreteras del Estado". Drets forals a part, una cosa tan senzilla com aquesta ajuda a entendre el perquè de les reivindicacions que surten de Catalunya cap a Madrid, on tal com arriben sembla que desapareixen.

Uns per massa i els altres per massa poc. Les ganes de conèixer el País Basc, que fins ara havíem evitat per por, ens van dur a Sant Sebastià (Donostia), on vam viure en directe un acte de "kale borroka" i el conseqüent desplegament d'"ertzainzas" encaputxats rodejant l'autobús calcinat. L'endemà, la curiositat em va portar a comprar un exemplar del "famós" diari Gara.

Mentrestant, una catedràtica de Dret Constitucional era presentada com a número dos del Partit Popular a Catalunya sota l'aparença d'"independent" però declarant que, tot i discrepar d'Acebes, se sent identificada amb Mariano Rajoy. Curiós, també. I sense abandonar el PP, arriba a les Corts Generals el projecte del nou Estatut de les Illes Balears que reclama per a aquesta comunitat autònoma tot allò que fins ara anava contra l'unitat d'Espanya. Potser s'ho haurien de fer mirar...

Abans d'acabar, no vull deixar de fer esment del discurs de Joan Laporta a la seu de l'ONU de Nova York, a qui felicito i agraeixo les paraules pronunciades, perquè JO TAMBÉ SÓC CATALANA.

IGUALADA DE FESTA MAJOR

2006-08-27T13:41:00.000+02:00

Un any més, l'últim cap de setmana d'agost és el torn d'Igualada en l'extens calendari de Festes Majors que se celebren al nostre país. Avui és gairebé l'últim dia, però no per això s'han acabat les coses bones de la nostra festa. Si no heu estat mai a la Festa Major d'Igualada, encara sou a temps de fer una escapada a la capital de l'Anoia i arribar demà a l'acte que tanca l'edició d'enguany (i la de cada any): el piromusical. De debò que val la pena arribar d'hora (comença a les onze), estirar-se a la gespa del camp de futbol, mirar amunt i deixar-se endur per la música i els colors que durant una bona estona omplen el cel de la ciutat. Us animo des d'aquí a fer-nos una visita!

BONA FESTA MAJOR

VACANCES

2006-08-20T21:05:00.000+02:00

Després de gairebé dos mesos d'inactivitat del blog, torno a ser aquí. Pensava que l'estiu serviria per donar un impuls a aquest petit espai i escriure més sovint que durant el curs, però m'equivocava. Primer van ser els exàmens, després, és clar, la necessitat de descansar uns dies fins aconseguir desconnectar dels nervis i tensions acumulats. Llavors, cada vegada que pensava en un tema interessant per tractar, sortia alguna cosa que m'impedia fer-ho. I així ha anat passant l'estiu: les calors del juliol, les ciutats amb obres per tot arreu, les festes majors, els incendis a Galícia i a l'Empordà, la crisi de l'aeroport del Prat, l'entrada en vigor del nou Estatut, els conflictes al Líban i mil i una coses més que ens recorden que el món no deixa de donar voltes i que la vida no s'atura del juny al setembre encara que alguns fem vacances.

EL TERROR DE L'ESTIU

2006-07-03T00:17:00.000+02:00

No és nou el consell de tenir extrema precaució a l'estiu amb tot allò relacionat amb el foc, però, tot i així, sempre hi ha qui no té res al cap i segueix amb les imprudències de sempre. Els veïns de Sant Joan de Mediona, a l'Alt Penedès, aquesta tarda n'hem tingut una mostra. Tots estàvem amb les nostres coses quan de sobte ha començat a haver-hi un trànsit poc habitual al cel. En primer lloc s'ha presentat un helicòpter que semblava fer una volta de reconeixement del terreny i pocs minuts després dues avionetes grogues han sobrevolat les teulades i arran de terra han descarregat un parell de vegades els seus dipòsits. Mentrestant, tots havíem localitzat el foc, ben a prop d'un grup de cases, i patíem en recordar l'experiència viscuda ara ja fa dotze anys, l'estiu del 1994. Han anat arribant els mitjans terrestres i, per sort, entre aquests i els helicòpters han extingit el foc abans que pogués arribar al bosc.

No vull parlar dels tres ximples que l'han provocat imprudentment encenent un matalàs perquè no s'ho mereixen, però espero que els hagi servit d'escarment i un altre dia s'ho pensin dues vegades abans de jugar amb foc.

Sí que vull felicitar l'actuació dels bombers, que han acudit al lloc dels fets amb una rapidesa extraordinària i han demostrat estar preparats per fer front a aquest i a la resta d'incendis que, per desgràcia, s'aniran presentant al llarg de l'estiu.

Com sempre, el fotògraf de la família ha sortit com un llamp amb la càmera quan ha sentit la notícia, aquí en teniu el resulat.

NOVES MESURES A PLE SEGLE XXI

2006-06-29T17:33:00.000+02:00

Dissabte entrarà en vigor l'esperat, i no sé si tan desitjat, carnet per punts. Ahir escoltava a la ràdio que totes les cases on hi hagi un carnet de conduir han rebut un llibret informatiu. És curiós, a casa meva sóm cinc, quatre dels quals conduïm, i jo no he vist res de semblant a la bústia. Comencem bé.

Pel què sentia, em fa l'efecte que hi ha molta gent indignada amb aquesta nova mesura, això deu voler dir que totes aquestes persones són més que conscients que cometen infraccions que els faran perdre punts.

No cordar-se el cinturó es considerarà una falta greu que serà castigada amb una multa d'entre 91 i 300 euros i la pèrdua de 3 punts, igual que parlar per telèfon mòbil sense mans lliures homologat. Potser a algú li pot semblar excessiu aparentment, però no és més aviat insignificant al costat de la pèrdua de la vida que pot anar igualment lligada a aquestes infraccions?

Crida l'atenció que els nostres legisladors es vegin obligats a adoptar mesures com aquesta, donant-nos i traient-nos punts com si d'una gimcana es tractés. No sóm capaços d'actuar correctament si no tenim una amenaça darrere o si no és a canvi d'un premi? Potser hi hauríem de reflexionar una mica tots plegats, fins arribar a entendre que la feina ben feta recompensa per sí sola, sense necessitat de premis o de càstigs.

ÈPOCA D'EXÀMENS

2006-06-12T19:15:00.000+02:00

Sona el despertador a les vuit del matí, em dutxo, em vesteixo ràpidament i baixo a buscar lloc a l'hemeroteca de la UAB, que durant un mes es converteix en el nostre refugi diari. Quan tenim la cadira i un trosset de taula assegurat, baixem a esmorzar al bar: un croissant i un cafè amb llet per començar bé el dia. Encara no són les deu quan ens disposem a treure les coses de la maleta per fer la nostra caracterísitica escampada de fulls, llibres i carpetes per damunt de la taula. De mica en mica van arribant els companys d'estudi de cada dia, persones que no coneixem però que després de dos anys d'estudiar les mateixes hores al mateix lloc és com si els coneguéssim de tota la vida. A quarts de dues, quan els budells encara no ens fan soroll però el cap ens demana descansar, baixem a dinar. És una horeta de desconnexió que s'agraeix, aprofitem per fer el xafarder, per comentar les últimes notícies i per parlar de tot el què es presenti. Abans de les tres ja tornem a ser a dalt. La tarda sempre es fa més llarga (no marxarem fins les nou!), així que aprofitem per fullejar revistetes i diaris que molt amablement col·loquen els bibliotecaris als prestatges de l'hemeroteca.

Aquesta és la nostra època d'exàmens, però com la nostra n'hi ha moltíssimes més. Per això dedico aquest escrit a tots aquells i aquelles que aquests dies passem la majoria de les hores del dia estudiant. Ànims i molts sort!!

CINQUENA ENTREGA

2006-05-25T23:51:00.000+02:00

[Aquesta és la cinquena entrega d'una història que va començar amb l'objectiu de ser escrita per tots els visitants del blog, podeu fer-ho sense cap vergonya. Recordeu que les entregues anteriors es poden llegir a les entrades corresponents. Feu-hi un cop d'ull!]

Va sentir fred als peus i es va despertar, ni tan sols s’havia adonat que s’adormia. Una mica desorientat, encara, pel son que acabava de trencar, va obrir els ulls i no va veure res més que aigua. Va pensar que somniava, que realment no s’havia despertat i que quan ho faria seria al mateix llit de sempre, envoltat de les mateixes parets humides i fredes que des de feia deu anys l’acompanyaven dia i nit. Es va sobresaltar quan va sentir que el terra s’enfonsava en arrepenjar-s’hi i, alleugerit, però alhora espantat, va constatar que, evidentment, no era un somni. No recordava com hi havia arribat, però sabia perfectament on era: la platja de l’Agulla.

Es va sorprendre ell mateix de la facilitat amb què havia pronunciat aquell nom, després de tant temps. Com si es tractés d’una pel·lícula accelerada, va veure aparèixer davant seu les imatges de records que tot aquell temps havien estat tancats amb pany i clau al seu subconscient per por que un dia marxessin i no tornessin: la veia córrer per la sorra davant seu mentre ell la perseguia, amb els cabells tapant-li el rostre rialler i alegre girava el cap i se’l mirava, s’aturava i somreia, cridava i tornava a córrer, amb aquelles faldilles que volaven al ritme de l’aire que li corria entre les cames, era tan bonica... Es va enfadar amb ell mateix per no tenir-la.
No podia viure només del passat, feia deu anys que no trepitjava el carrer, sí, però ara era allà, i a partir d’aleshores s’hauria de plantejar què volia fer, què podia fer. Una cosa tenia clara: no deixaria passar de llarg una altra oportunitat, ja havia perdut deu anys, i eren molts.

(Autora: Isaura Duran)

EL PRINCIPI D'IGUALTAT

2006-05-23T15:25:00.000+02:00

"El principi d'igualtat no suposa otorgar a tots un tracte uniforme, sinó no discriminatori. I la no discriminació no és res més que la justificació del tracte desigual."

SORPRENENT

2006-05-19T10:25:00.000+02:00

Es fa difícil no parlar de política aquests dies, quan falta un mes per l'esperat referèndum del nou Estatut de Catalunya i poc més de mig any per unes noves eleccions autonòmiques. Ahir, la celebració de la segona Copa d'Europa del Barça (que des d'aquí aprofito per felicitar) va eclipsar altres notícies no menys importants. Em refereixo a l'eslògan presentat pel Partit Socialista de Catalunya per la defensa del nou Estatut d'Autonomia. La veritat és que costa de creure la seva decisió, em pregunto qui deu haver estat la ment privilegiada que ha inventat aquest magnífic eslògan, però encara més com és possible que ningú en el sí del partit no l'hagi pogut evitar. Servir-se d'un altre per defensar-se un mateix sol ser l'últim recurs que hom utilitza quan ja no li queden arguments. Així doncs, és que no hi ha ni un sol argument positiu per defensar aquest nou Estatut? Estem arreglats... I, si no és així, què els fa pensar que el seu atac directe contra el Partit Popular els donarà més vots afirmatius en el referèndum del 18 de juny? No em voldria repetir, però costa de creure.

Hi ha qui diu que ja no recordem les campanyes radiofòniques del PP a Andalusia, quan eren aquests els qui atacaven d'una manera no menys directa el Govern Socialista de l'Estat Espanyol i Catalunya. Els qui treuen això per a defensar aquest eslògan, que no dubtin que ho recordem, però que tampoc no dubtin que ara són ells els qui s'han rebaixat al mateix nivell i recordar-nos que tots són iguals no és la millor campanya per guanyar unes eleccions, de cap tipus.

Un sentiment molt fort a favor de la democràcia i de la coherència política, però encara més a favor del respecte que Catalunya es mereix i que per culpa de quatre eixalebrats està perdent, m'empeny a votar sí al nou Estatut de Catalunya. Ara bé, creieu-me si us dic que cada vegada en tinc menys ganes.

PODRIA DIR TANTES COSES, QUE PREFEREIXO NO DIR RES

2006-05-11T23:42:00.000+02:00

Fins avui he procurat no escriure cap article sobre el tema, per evitar que aquest blog es convertís en un espai de difusió d'idees polítiques. O més aviat per mantenir-lo allunyat del dia a dia de la política del nostre país que, almenys a mi, al final m'acaba cansant.

Avui, però, no ho puc evitar.

Des de ben petita i fins fa poc més de dos anys, la meva vida familiar ha estat estretament lligada a la política. Això, vulguis o no, t'acaba marcant. Per part meva, va servir per conscienciar-me de la necessitat d'aquestes persones que, gairebé sempre despectivament, anomenem polítics. Vaig aprendre a valorar la seva figura i la seva tasca però, sobretot, l'esforç i el que jo considero un sacrifici molt important al servei de la societat (que moltes vegades, per no dir sempre, no sap agrair). Òbviament, aquest esforç i sacrifici mai no és el mateix entre totes les persones que es dediquen a la política però, en tot cas, vull pensar que aquests són les excepcions.

Aquests últims dies, o més ben dit, els últims mesos, la vida política del nostre país no ha deixat d'anar amunt i avall, com si hagués pujat en unes muntanyes russes que pugen i baixen, i tornen a pujar i tornen a baixar, sense saber després de cada revolt què t'espera més endavant. Aquesta situació, avui, sembla que ha volgut canviar. El qui teòricament feia de conductor de la vagoneta política catalana ha apretat el frè i n'ha fet saltar part dels ocupants.

Em pregunto si això farà canviar el romb o bé serà insuficient i el que necessitem és canviar de vagoneta.

Sigui com sigui, el que realment em sap greu és que haguem arribat a aquests extrems i que el deteriorament de la imatge de Catalunya als ulls dels veïns espanyols i, potser a hores d'ara, també als de més enllà, sigui cada dia més evident.

DENÚNCIA

2006-05-09T20:48:00.000+02:00

Sobren les paraules...

CONFERÈNCIA DEL DR. NICOLÁS GARCÍA

2006-05-04T22:55:00.000+02:00

No fa massa dies va visitar la nostra facultat el Ministre de Justícia. No sé si per mala sort o per mala organització, ningú no ens va informar d'aquell acte i, quan, per casualitat, ho vam descobrir, ja era massa tard.

Avui, en canvi, ha estat tot el contrari. Tampoc ningú no ens n'havia dit res, però aquesta vegada no es tractava de mala sort ni era culpa de l'organització, tot el contrari! El Doctor Rafael Rebollo, el nostre professor de Dret Penal, ens tenia preparada una molt agradable sorpresa: la visita d'un bon amic seu, el Doctor Nicolás García Rivas, Catedràtic de Dret Penal de la Universitat de Castella La Manxa. Hem tingut l'honor, doncs, d'escoltar el Doctor Nicolás García una mica més d'una hora durant la qual ens ha exposat el seu treball titulat Globalització i Justícia Universal.

En aquest moment no disposo de prou temps per a explicar-vos el contingut de la conferència, però m'agradarà fer-ho en una propera ocasió i així poder-vos transmetre la reflexió tan interessant exposada pel Doctor García Rivas.

Des d'aquí vull donar les gràcies al Doctor Rafael Rebollo per haver pensat en nosaltres i al Doctor Nicolás García Rivas per permetre'ns gaudir d'una conferència com la d'avui.

LA CIUTAT DE LES LLUMS

2006-04-26T22:59:00.000+02:00

Fa tot just vint minuts que l'àrbitre d'avui, Markus Merk, ha pitat el final del partit. Han estat noranta-tres minuts amb els nervis a flor de pell, crits i algun ai al cor. Però no passa res, ha valgut la pena. Amb el gol a favor del partit d'anada jugat a San Siro, un Barça intel·ligent i, sens dubte, amb els millors jugadors del món, ha sabut aguantar davant d'un Milan pel qual el temps corria en contra. "Ja sóm a París", hem dit tots en algun moment i, efectivament, ara sí, ja hi sóm!

Aquesta, però, no ha estat l'única bona notícia d'aquesta nit inoblidable. Mentre uns seguíem el partit de la jornada, n'hi havia quinze que estaven reunits a Madrid decidint el futur immediat del club blanc. Curiosament, per catorze vots a favor i un en contra, la Junta Directiva ha aprovat la celebració d'eleccions.

I és que, ja ho diu l'anunci, les alegries sempre arriben de dues en dues.

VISCA EL BARÇA!

2006-04-21T23:32:00.000+02:00

Diumenge, els pobles i ciutats catalanes s’ompliran de roses i de llibres en motiu de la celebració de Sant Jordi. Ja de ben petits, a casa i a l’escola, ens expliquen un any darrere l’altre la llegenda del cavaller que va salvar la princesa del drac. Però, Sant Jordi és només això?

En els primers segles després de Crist, els seus seguidors es negaven a adorar l’emperador de l’Imperi com si fos un Déu, ja que, per ells, de Déu només n’hi havia un i no era aquell, sinó Jesucrist. Aquesta creença era castigada amb la pena de mort, i per això, ben aviat s’utilitzaria la paraula màrtir per a referir-se a aquelles persones que donaven la vida per la seva fe en Crist. Sant Jordi fou un d’ells, i va ser martiritzat en temps de l’emperador romà Dioclecià, cap a l’any 303.

En el sí de la llegenda que tots coneixem, Sant Jordi va aconseguir, salvant la donzella del drac, que tot el poble es convertís a la fe de Crist. S’explica també, que els reis demanaven l’auxili de Sant Jordi per combatre els infidels. Arran del seu prestigi, països com Anglaterra, Geòrgia, Grècia i Catalunya van escollir Sant Jordi com a patró.

A Catalunya, des del segle XV se celebra per Sant Jordi la Fira de les Roses, a la qual es va sumar, l’any 1926, el Dia del Llibre, en commemoració de la mort de Cervantes.

Aquestes són només unes breus pinzellades sobre la història del cavaller Sant Jordi, patró de Catalunya, que m’ha semblat interessant explicar per contextualitzar la festa que celebrem.

QUARTA ENTREGA

2006-04-19T22:35:00.000+02:00

[Si sou nous, benvinguts! Aquesta és una història que estem escrivint entre tots, per tant, podeu aportar les vostres idees enviant un fragment a isauraduran@catalunyamail.com. Trobareu la resta d'entregues a partir de l'entrada del dia 13 d'abril. Animeu-vos!]

Aquella carta escrita amb una ploma tremolosa i tacada de llàgrimes que tenia molt clar per què havien estat vessades.
L’ Olga marxava lluny i no sense abans deixar clar que tornaria, que començava un viatge amb retorn i que l’aniria a buscar tard o d’hora, perquè ell era tot el que avui en dia podia posseir ni que fos en el més profund del seu cor.

Estimat Carles,
Hi ha moment en la vida en què sembla que tot el que ens envolta comenci a perdre’s en un infinit mar de problemes on la millor solució sempre és enfonsar-te amb aquests per deixar de patir i acabar amb la càrrega de seguir endavant que tant pesada se’ns fa. És en aquests moments de feblesa i d’incertesa, de desorientació, en què ja tot ho dones per perdut quan algú a qui no coneixes s’ofereix per ajudar-te i tu, confesses tot el que sents, pensant que deixant anar el que portes dins podràs encara respirar l’últim sospir d’un aire pur que es va esgotant amb cada segon que passa. Aquella nit sota els estels a la platja fou, sens dubte, el que m’ha dut a marxar per un temps d’aquesta ciutat, marxar lluny on no pugui coincidir amb aquell que un dia em va oferir la seva mà mentre plorava per no tenir res i no veia que amb ell ja ho tenia tot.
A tu et dec més del que he degut mai a ningú i és amb tu que vull descobrir tot el que en aquesta vida encara m’és desconegut però la distància és ara per ara la manera de demostrar-te el meu amor i la soledat l’únic mitjà per arribar a ser al teu costat. Aquestes paraules manquen de sentit als ulls de qui no ha viscut els periples que he hagut de passar jo, però no dubtis ni un moment d’aquesta fugaç existència, que tornaré i quan vingui serà per estar al teu costat i no separar-me de tu en l’eternitat dels segons mai viscuts.
Potser seran dies, mesos o anys el necessaris per poder tornar amb tu però fins aleshores pensaré cada dia en tu.
T’estima,

Olga.

(Autor: Gerard Salvadó)

TERCERA ENTREGA

2006-04-18T17:04:00.000+02:00

[Recordeu que podeu llegir les ENTREGUES ANTERIORS a les entrades dels dies 13 i 17 d'abril]

Feia deu anys que no sentia l’olor de roses dels seus cabells o l’escalfor de la pell bruna, jove. Li havien pres la vida quan encara tenien tot un camí per recórrer. Amb els anys no havia superat l’enyorança, però s’havia acostumat a conviure-hi. Era conscient que vivia amb un fantasma, i no només d’aquella persona que tant havia estimat, sinó de tota una vida que no tornaria a viure. L’Olga havia durat menys que un sospir. Va aparèixer una nit emboirada a Barcelona, entre carrerons foscos i rumors de motors. Ella seia a la vorera, amb el cap cot. Duia un abric llarg, de color verd, com els seus ulls, que deixava veure unes cames precioses cobertes per unes mitges del color de la seva pell. Els cabells llisos li queien cap a la cara i li tapaven el rostre, que es va descobrir quan va sentir el soroll d’unes passes. Ell va mirar-la i va sentir-se captivat per les llàgrimes que li regalimaven fins als llavis.
--Puc ajudar-vos?—Va preguntar-li, amb la veu tremolosa pel parell de copes que s’havia pres, o potser per la por que aquell miratge no fos cert.
--Ho dubto...
--Deixeu-m’ho intentar.
--No sé si són llàgrimes de tristesa o de felicitat, sabeu? No tinc res en aquesta vida, només el meu cos, la meva ànima i un parell de coses materials que, en realitat, només serveixen per no morir-me de fam en algun racó. El meu cos segueix una rutina que jo sempre li havia prohibit, i la meva ànima s’ha buidat amb el temps, amb els desenganys no superats, amb les pors retingudes, amb els somnis frustrats i els cops del pròxim. Així que us trobeu davant la persona més pobra del món. Per altra banda, no puc evitar mirar enlaire, cap al cel, i pensar que més enllà de totes aquestes llums, de la boira, del fum, hi ha milers i milers d’estrelles somrients. I són tan boniques, que em sento afortunada de poder ser viva i veure-les de tant en tant. Feliç de ser viva, però trista de ser tan pobre.
Ell va mirar-se-la perplex per aquell munt de paraules que van contestar-li totes aquelles preguntes sense resposta que havien crescut sempre dins del seu cap. La noia havia deixat de plorar. Mirava enlaire, cap aquelles estrelles somrients que la feien viure. Ell va ajupir-se i va agafar-li la mà, bruta pel terra que fregava fortament i inconscient.
--I què pot fer un servidor per curar el vostre esperit? –Ella va mirar-lo per primera vegada, fixament als ulls. I en aquell moment va saber que ell li donaria tot allò que mai ni res ni ningú no havien aconseguit donar-li. Aquells ulls profunds i curiosos volien entrar dins seu, i ella, després d’anys de cobrir el seu interior, no s’hi va negar.
I des d’aquell moment les seves mans ja no es van separar. Les paraules van anar-se fonent en la densitat de la nit i la llum del sol va destapar dos cossos encorbats sota dels abrics enmig de la platja, abraçats, ja sense paraules, però parlant sense cap destorb. Els dits s’entrellaçaven i s’acaronaven, els ulls es buscaven de tant en tant, amb una mica de por. Tots dos van alçar-se quan el sol ja es deixava veure per sobre dels edificis. Van apropar-se fins a sentir l’alè de l’altre, un adéu fugisser entre els llavis tancats, una última mirada, i es van separar, cadascú per un camí diferent.
No va ser fins al cap d’una setmana que ell va tornar a tenir notícies de l’Olga.

(Autora: Berta Creus)

SEGONA ENTREGA

2006-04-17T23:41:00.000+02:00

[Podeu llegir la PRIMERA ENTREGA a l'entrada del dia 13 d'abril]

Tres segons va estar amb el nas enganxat a la fotografia fins que malgrat els esforços va ser conscient que perseguia un somni, un somni condemnat a desaparèixer en la ruta de la memòria.

Guardà la foto a la butxaca amb por que tot el món que somiava s’esfumés amb una alenada d’aquell aire fred que l’envoltava. Amb un gest esquerp, com si el banc li cremés l’esquena, es va alçar i va començar a caminar a pas valent cap a l’estanc, on va poder veure a la portada del diari que la situació continuava igual, cada dia eren més els morts en aquella inexplicable guerra on cada dia civils morien perseguint una causa que ell no podia entendre. Després de la mort de l’ Olga totes aquelles morts eren buides de sentit i cada dia veia més clar que tot el que ell havia perdut ja ningú li ho tornaria.

(Autor: Gerard Salvadó)

SETMANA SANTA A LES CARRETERES

2006-04-17T17:47:00.000+02:00

Divendres a la tarda, puges al cotxe i et disposes a conduir durant una hora i mitja per recórrer els gairebé cent cinquanta quilòmetres que tens per davant, engegues la ràdio, buscant una emissora que et faci companyia durant la llarga estona al volant, que et distregui però que, a la vegada, et permeti estar alerta de la carretera. T'has acomiadat dels de casa amb un adéu ràpid, amb ganes d'agafar et cotxe i arribar allà on ja hi ha algú que t'espera. Ni tan sols et planteges que podria ser que no tornessis a veure'ls, com t'ho has de plantejar? Quan de sobte, aixeques el cap i et sorprèn un clar i directe missatge: "A Catalunya 100 morts des de gener. Recorda-ho: volem que tornis!". Llavors, sí, hi penses per primera vegada des que has pujat al cotxe. Puc ser jo?

Accident d'autocar a Astúries, ahir. Quatre persones mortes.

Sempre tendim a pensar que a nosaltres no ens pot passar, i no només quan es tracta d'accidents de trànsit, sinó quan ens expliquen tot tipus de desgràcies o les veiem per televisió. Però sí, sí que ens pot passar, som tan vulnerables com la resta de persones, sigui el veí de l'escala o el nen de l'altra punta del planeta. I no pot ser que només ens recordem d'això quan ens toca de prop o quan ens impacten amb un anunci d'aquest tipus, n'hem de ser conscients cada moment i recordar-ho bé quan apretem massa fort el pedal del gas o quan no ens cordem el cinturó per què, clar, per ciutat, no cal. Per això, i per molt més, a la carretera SIGUES PRUDENT.

PRIMERA ENTREGA

2006-04-13T01:26:00.000+02:00

A partir d'avui introdueixo un nou apartat al blog. Començo una història, que podreu llegir a continuació, i es tracta que vosaltres, tots i totes les que aneu entrant, sense cap mena de por ni de vergonya, doneu idees per anar-la creant conjuntament. No només podeu donar idees, sinó que podeu escriure un fragment (que pot ser des d'una frase fins a uns quants paràgrafs), de manera que els aniré ajuntant i veurem com, de mica en mica, va creixent la imaginació. Us convido a crear nous personatges, nous espais, noves històries... tot el què us passi pel cap!! Fins i tot, si tenim l'oportunitat de fer-ho, podem aconseguir històries paral·leles a partir d'un mateix començament.Envieu totes les vostres idees a isauraduran@catalunyamail.com o bé deixeu-les escrites com a comentaris de l'entrada corresponent. Si ho desitgeu, podeu fer-ho de manera anònima.

Sentia com el fred es colava per les mànigues, entre la roba gruixuda de la jaqueta i la pell fina i delicada dels seus braços, arribant-li fins al fons dels ossos, moment en què no podia evitar tremolar, com si, així, aconseguís fer-lo fora. Feia tres quarts d'hora que era allà, assegut, veient com la nit prenia el lloc a la tarda, i el carrer s'anava quedant buit. Ni tan sols s'havia plantejat on aniria, ni si es mouria d'allà. On havia d'anar? En obrir-se la gran porta davant seu, aquella mateixa tarda, no havia fet més de deu passes i ja s'havia assegut en aquell banc. No recordava res de tot allò. En un primer moment, li havia semblat que era estiu, per la claror. Però, de seguida, el fred l'havia fet reaccionar i adonar-se que les primeres impressions no són sempre encertades. A poc a poc, es va posar la mà a la butxaca de l'abric, com si no volgués arribar al fons. No era por. Inevitablement, però, els seus dits van poder tocar el què feia més de deu anys que hi havia guardat. Va estirar-la lentament, altra vegada com si alguna cosa l'impedís fer-ho més de pressa, fins que va sentir capaç d'enfrontar-s'hi i la va mirar. Es va veure reflectit en aquella fotografia de deu anys endarrere, l'últim record del què, una vegada, havia estat la seva vida. Era clar que els anys havien passat, els cabells rinxolats i brillants ara semblaven un fregall gastat, la pell morena s'havia emblanquinat de mala manera i, els ulls, aquells que havien enamorat tantes noies en el seu temps, havien canviat completament la seva expressió. Recordava la fotografia, cada nit abans d'adormir-se se la dibuixava mentalment, per no oblidar-la. Tot i així, alguna cosa se li escapava de les mans: ella. Durant tots aquells anys de foscor, li havia parlat com si fos al seu costat, l'ajudava a passar els dies imaginar-se que ella també hi era. Per què ara, en aquella fotografia, la veia tant diferent de com la recordava? Es va apropar la fotografia i la va olorar amb força, desitjant sentir el seu perfum.

Un any més, el clàssic

2006-04-01T17:01:00.000+02:00

Aquesta nit tindrem l'ocasió de viure, els qui vulguem, el que per molts és l'esdeveniment futbolístic de l'any. Milions de persones estarem assegudes davant de la televisió amb els nervis a flor de pell, pendents de la pilota durant els noranta minuts de partit. Com és possible que un simple partit de futbol aixequi tanta expectació?

El món del futbol mou molts diners, massa, tants, que ens n'hauríem d'avergonyir. En comptes d'això, però, seguim caient a la temptació. Tant ens agrada el futbol? No... La meitat de les persones que avui seguirem el partit no ho fem per l'espectacle futbolístic que els millors jugadors del món ens poden oferir. Podríem trobar tantes raons per veure aquest partit com persones el seguirem, ja sigui per la ràdio, per televisió o, els que s'ho poden permetre, en directe des del Camp Nou. Sigui pel què sigui, aquesta és una nit d'il·lusió per molta gent, grans i petits, i això és el més important. Sense més preàmbuls, doncs, gaudiu-ne!

INAUGURACIÓ DEL NOU ESPAI: La recepta del mes...

2006-03-26T23:31:00.000+02:00

Benvinguts una altra vegada, avui estrenem un nou espai en aquest blog on, de mica en mica, arribarem a parlar de tot. Aquesta vegada li toca a la cuina, la cuina catalana. Hi ha persones que dibuixen, d'altres que canten, ballen, practiquen esports o qualsevol altra activitat que els ajuda a desconnectar d'allò que els amoïna durant una estona. Doncs bé, per mi aquesta activitat és cuinar. Ja de ben petita m'agradava posar-me un davantal i inventar-me receptes, mirant com la iaia ens preparava aquells plats que només de veure'ls ens feien la boca aigua. Van passar els anys, i ja no era només jo la que s'ho passava d'allò més bé darrere dels fogons, sinó que es va afegir el meu cosí, el Gerard, i junts hem anat compartint aquesta afició. És per això que ell serà el col·laborador del nou espai, i junts us anirem explicant les nostres receptes. D'alguna manera, li farem un petit homenatge a la nostra iaia, que se'l mereix!

(Disseny de l'espai: Albert Fauria)

Pena de mort

2006-03-19T19:20:00.000+01:00

El meu germà m'explicava aquest matí que a l'escola simularan un judici per un cas d'educació viària. Es tracta que els nens i les nenes (que tenen deu i onze anys) escullin quina part volen representar: advocats, fiscals, jutges, jurat popular, víctimes... La mestra els explica el cas i ells hauran de discutir-lo. És clar que escombro cap a casa, però m'ha semblat una pràctica molt interessant i una manera molt bona de dur-la a terme, està molt bé que els ensenyin com es resolen o, almenys, s'intenten resoldre, els conflictes a la realitat. El cas és que li estava explicant quina part em semblava més interessant d'ocupar en el judici i m'ha dit que un amic seu té clar que vol fer de jutge i, mira que bé, que ja té la sentència pensada: pena de mort i cadena perpètua.

A partir d'aquí, la conversa ha agafat un altre camí. He pensat que li hauria d'explicar al meu germà, de deu anys, que al nostre país no és possible imposar una pena de cadena perpètua i, molt menys, de mort. I, ves per on, ha estat ben fàcil! Només m'ha calgut fer-li veure que si es castiga una persona perquè ha matat algú, no la pots castigar fent el mateix, és a dir, matant-la tu a ella. Quina cosa més, òbvia, oi? No ha calgut que li parlés del dret a la vida, ni de la integritat física, ni d'una llei o de l'altra, res de res. En qüestió de tres minuts ha quedat ben convençut que la pena de mort no és la solució de res. Quant de temps caldrà perquè ho entenguin el Sr. Bush i el Sr. Schwarzenegger?

8 de març: DIA INTERNACIONAL DE LA DONA

2006-03-07T17:17:00.000+01:00

En motiu del Dia Internacional de la Dona, s’estan celebrant arreu del món milers d'actes de tot tipus, uns més reivindicatius que altres, però tots sota el mateix lema. De vegades sembla que la qüestió és queixar-se, buscant una excusa darrera l'altre per amagar les poques ganes de treballar, fent creure que el sistema és un fracàs i que, per això, no val la pena involucrar-s'hi. Aquesta vegada, però, no és així. Que celebrem el Dia de la Dona no és una casualitat, ni una altra oportunitat per reivindicar perquè sí. La realitat de les dones no ens afecta només a nosaltres com a tals, no és un "problema" d'un col·lectiu aïllat ni deslligat de la resta (sense que aquests siguin menys importants, és clar), sinó que és una realitat que afecta tothom. Perquè tots tenim, o hem tingut, a la nostra vida aquesta figura femenia com és la mare, o l'àvia, o la germana, o la filla, o la cunyada, o l'amiga, o, fins i tot, la sogra! El Dia de la Dona no és una celebració històrica, en el sentit que no commemorem una sèrie de fets que formen part del passat, tot el contrari. Per desgràcia, aquest és un tema d'actualitat que encara ens omple els diaris i els informatius cada dia, més per mal que per bé: violència domèstica, conflictes laborals, discriminació, tracte desigual i un llarg etcètera.
Però no tot són flors i violes per als qui ens volen fer creure que no valem per res, ni per aquelles ments tant reduïdes que encara ara “defensen” que mai no podrem arribar enlloc més enllà de tenir cura de la família i de la casa. Resulta que a ple segle vint-i-u les universitats són plenes de noies (i de totes les edats), el nostre govern és paritari, a Alemanya mana una dona i, ni més ni menys que a Estats Units, es parla d’un possible enfrontament a les urnes entre Condolezza Rice i Hillary Clinton. Per arribar a aquestes alçades, deu ser que tant inútils no sóm, oi?
Vull fer esment, per acabar, del llibre titulat “La ambición femenina. Cómo re-conciliar trabajo y familia”, de Nuria Chinchilla i Consuelo León. Nuria Chinchilla és Doctora en Ciències Econòmiques i Empresarials per la Universitat de Navarra, màster en Economia i Direcció d’Empreses per l’IESE i llicenciada en Dret per la Universitat de Barcelona, parla set idiomes, és professora de l’IESE, directora del Centre d’Investigació Treball i Família, consultora d’empreses i membre de diferents Consells d’Administració. Per tot això, ha rebut el premi de la Federación Española de Mujeres Directivas, Ejecutivas, Profesionales y Empresarias (FEDEPE) a la Dona Directiva de l’any 2001. Per altra banda, Consuelo León és llicenciada en Ciències de la Informació per la Universitat de Navarra, és investigadora del Centre Internacional Treball i Família de l’IESE, col·labora en diversos mitjans de comuniació com a periodista i ha estat subdirectora de l’agència de premsa Ecopress. A més, col·labora amb l’entitat de promoció social Raval Solidari de Barcelona.
DONES, ENDAVANT!!

Carnestoltes 2006: Pirates a la vista!!

2006-03-03T22:55:00.000+01:00

Per començar, vull recordar l'última festa que hem celebrat: el Carnestoltes. L'any passat em vaig haver de resignar a veure com es disfressaven les meves amigues mentre jo estudiava com podia pels últims exàmens. Aquest any, però, el calendari ens ha estat més favorable i he pogut reviure aquesta festa que de petita tant odiava i que ara, encara que sembli mentida, m'encanta! És una oportunitat per riure's d'un mateix, un exercici que tots plegats hauríem de fer més sovint. Un convido, doncs, a gaudir-ne un any més!

Primer intent: benvinguda

2006-03-03T21:17:00.000+01:00

Avui he sentit que crear un blog era ben fàcil i se m'ha acudit intentar-ho. Sembla que ho he aconseguit! No tinc una idea clara de què vull que sigui aquest petit espai a la xarxa, però ja ho anirem perfilant. De moment sóc aquí, que ja és molt, i us dono la benvinguda a tots els que hi arribeu! :)