Saturday, March 24, 2007
AMICS RETROBATS
Torno després de massa dies d'inactivitat amb ganes d'escriure sobre molts temes que són d'actualitat aquests dies, escolto la ràdio cada matí i no hi ha dia que no pensi "sobre això hauries d'escriure", però és clar, després no trobo mai el moment. I avui sí, avui em planto davant de l'ordinador i us explico quatre coses. No és d'actualitat que vull parlar, sinó de passat, d'un passat llunyà però alhora proper.
Durant els meus vint anys de vida he tingut l'ocasió, i la sort, de passar per tres "centres escolars": l'escola, l'institut i ara la universitat. Parlo de sort perquè no puc negar-vos que a mi també m'hauria agradat no haver d'anar a l'escola cada dia quan tenia deu anys, però amb el temps t'adones de la sort que has tingut de néixer en una part del Món i no en una altra. I sí, és una qüestió de sort, no ens enganyem.
Doncs bé, en aquest recorregut, com és normal, he conegut moltíssima gent: professors, companys de classe, amics i no tan amics, fins i tot recordo que era amiga de la cuinera de l'escola! (La meva faceta de cuinera em va sortir de ben petita). Però passen els anys, i tot allò que has viscut va quedant enrere, se t'obren unes portes i en tanques d'altres, i amb l'estrés de la feina de cada dia amb prou feines tens temps per recordar-te de què has fet a la teva vida. És per això que agraeixo el gest dels vells amics que van fer l'esforç de retrobar-nos a tots i organitzar, dissabte passat, un sopar d'exalumnes de l'Escola Mowgli. Sabia que aniria bé, tenia moltes ganes de veure totes aquelles persones que s'havien quedat enrere feia ja vuit anys, i la veritat és que la nit va superar les meves expectatives. No hi érem tots, però ja se sap, no és fàcil posar d'acord trenta persones i trobar la data que vagi bé a totes elles. Tot i així, em va fer molta il·lusió veure quins camins seguien aquells amb qui havia jugat tantes vegades a l'hora del pati. És veritat que érem petits, que encara no érem conscients de tot allò que fèiem i apreníem, però també és veritat que van ser molts anys, moltes hores compartides que formen part d'una de les etapes més importants de la vida d'una persona. Durant el sopar, i malgrat haver estat tants anys separats, ens vam adonar que tots compartíem alguna cosa, i és que vam créixer junts.
A tots, però sobretot als organitzadors, GRÀCIES.
Subscribe to Posts [Atom]