Wednesday, April 26, 2006
LA CIUTAT DE LES LLUMS
Fa tot just vint minuts que l'àrbitre d'avui, Markus Merk, ha pitat el final del partit. Han estat noranta-tres minuts amb els nervis a flor de pell, crits i algun ai al cor. Però no passa res, ha valgut la pena. Amb el gol a favor del partit d'anada jugat a San Siro, un Barça intel·ligent i, sens dubte, amb els millors jugadors del món, ha sabut aguantar davant d'un Milan pel qual el temps corria en contra. "Ja sóm a París", hem dit tots en algun moment i, efectivament, ara sí, ja hi sóm! 
Aquesta, però, no ha estat l'única bona notícia d'aquesta nit inoblidable. Mentre uns seguíem el partit de la jornada, n'hi havia quinze que estaven reunits a Madrid decidint el futur immediat del club blanc. Curiosament, per catorze vots a favor i un en contra, la Junta Directiva ha aprovat la celebració d'eleccions.
I és que, ja ho diu l'anunci, les alegries sempre arriben de dues en dues.
VISCA EL BARÇA!
Friday, April 21, 2006
Diumenge, els pobles i ciutats catalanes s’ompliran de roses i de llibres en motiu de la celebració de Sant Jordi. Ja de ben petits, a casa i a l’escola, ens expliquen un any darrere l’altre la llegenda del cavaller que va salvar la princesa del drac. Però, Sant Jordi és només això?
En els primers segles després de Crist, els seus seguidors es negaven a adorar l’emperador de l’Imperi com si fos un Déu, ja que, per ells, de Déu només n’hi havia un i no era aquell, sinó Jesucrist. Aquesta creença era castigada amb la pena de mort, i per això, ben aviat s’utilitzaria la paraula màrtir per a referir-se a aquelles persones que donaven la vida per la seva fe en Crist. Sant Jordi fou un d’ells, i va ser martiritzat en temps de l’emperador romà Dioclecià, cap a l’any 303.
En el sí de la llegenda que tots coneixem, Sant Jordi va aconseguir, salvant la donzella del drac, que tot el poble es convertís a la fe de Crist. S’explica també, que els reis demanaven l’auxili de Sant Jordi per combatre els infidels. Arran del seu prestigi, països com Anglaterra, Geòrgia, Grècia i Catalunya van escollir Sant Jordi com a patró.
A Catalunya, des del segle XV se celebra per Sant Jordi la Fira de les Roses, a la qual es va sumar, l’any 1926, el Dia del Llibre, en commemoració de la mort de Cervantes.
Aquestes són només unes breus pinzellades sobre la història del cavaller Sant Jordi, patró de Catalunya, que m’ha semblat interessant explicar per contextualitzar la festa que celebrem.
En els primers segles després de Crist, els seus seguidors es negaven a adorar l’emperador de l’Imperi com si fos un Déu, ja que, per ells, de Déu només n’hi havia un i no era aquell, sinó Jesucrist. Aquesta creença era castigada amb la pena de mort, i per això, ben aviat s’utilitzaria la paraula màrtir per a referir-se a aquelles persones que donaven la vida per la seva fe en Crist. Sant Jordi fou un d’ells, i va ser martiritzat en temps de l’emperador romà Dioclecià, cap a l’any 303.
En el sí de la llegenda que tots coneixem, Sant Jordi va aconseguir, salvant la donzella del drac, que tot el poble es convertís a la fe de Crist. S’explica també, que els reis demanaven l’auxili de Sant Jordi per combatre els infidels. Arran del seu prestigi, països com Anglaterra, Geòrgia, Grècia i Catalunya van escollir Sant Jordi com a patró.
A Catalunya, des del segle XV se celebra per Sant Jordi la Fira de les Roses, a la qual es va sumar, l’any 1926, el Dia del Llibre, en commemoració de la mort de Cervantes.
Aquestes són només unes breus pinzellades sobre la història del cavaller Sant Jordi, patró de Catalunya, que m’ha semblat interessant explicar per contextualitzar la festa que celebrem.
Wednesday, April 19, 2006
QUARTA ENTREGA
[Si sou nous, benvinguts! Aquesta és una història que estem escrivint entre tots, per tant, podeu aportar les vostres idees enviant un fragment a isauraduran@catalunyamail.com. Trobareu la resta d'entregues a partir de l'entrada del dia 13 d'abril. Animeu-vos!]
Aquella carta escrita amb una ploma tremolosa i tacada de llàgrimes que tenia molt clar per què havien estat vessades.
L’ Olga marxava lluny i no sense abans deixar clar que tornaria, que començava un viatge amb retorn i que l’aniria a buscar tard o d’hora, perquè ell era tot el que avui en dia podia posseir ni que fos en el més profund del seu cor.
Estimat Carles,
Hi ha moment en la vida en què sembla que tot el que ens envolta comenci a perdre’s en un infinit mar de problemes on la millor solució sempre és enfonsar-te amb aquests per deixar de patir i acabar amb la càrrega de seguir endavant que tant pesada se’ns fa. És en aquests moments de feblesa i d’incertesa, de desorientació, en què ja tot ho dones per perdut quan algú a qui no coneixes s’ofereix per ajudar-te i tu, confesses tot el que sents, pensant que deixant anar el que portes dins podràs encara respirar l’últim sospir d’un aire pur que es va esgotant amb cada segon que passa. Aquella nit sota els estels a la platja fou, sens dubte, el que m’ha dut a marxar per un temps d’aquesta ciutat, marxar lluny on no pugui coincidir amb aquell que un dia em va oferir la seva mà mentre plorava per no tenir res i no veia que amb ell ja ho tenia tot.
A tu et dec més del que he degut mai a ningú i és amb tu que vull descobrir tot el que en aquesta vida encara m’és desconegut però la distància és ara per ara la manera de demostrar-te el meu amor i la soledat l’únic mitjà per arribar a ser al teu costat. Aquestes paraules manquen de sentit als ulls de qui no ha viscut els periples que he hagut de passar jo, però no dubtis ni un moment d’aquesta fugaç existència, que tornaré i quan vingui serà per estar al teu costat i no separar-me de tu en l’eternitat dels segons mai viscuts.
Potser seran dies, mesos o anys el necessaris per poder tornar amb tu però fins aleshores pensaré cada dia en tu.
T’estima,
Olga.
(Autor: Gerard Salvadó)
Tuesday, April 18, 2006
TERCERA ENTREGA
[Recordeu que podeu llegir les ENTREGUES ANTERIORS a les entrades dels dies 13 i 17 d'abril]
Feia deu anys que no sentia l’olor de roses dels seus cabells o l’escalfor de la pell bruna, jove. Li havien pres la vida quan encara tenien tot un camí per recórrer. Amb els anys no havia superat l’enyorança, però s’havia acostumat a conviure-hi. Era conscient que vivia amb un fantasma, i no només d’aquella persona que tant havia estimat, sinó de tota una vida que no tornaria a viure. L’Olga havia durat menys que un sospir. Va aparèixer una nit emboirada a Barcelona, entre carrerons foscos i rumors de motors. Ella seia a la vorera, amb el cap cot. Duia un abric llarg, de color verd, com els seus ulls, que deixava veure unes cames precioses cobertes per unes mitges del color de la seva pell. Els cabells llisos li queien cap a la cara i li tapaven el rostre, que es va descobrir quan va sentir el soroll d’unes passes. Ell va mirar-la i va sentir-se captivat per les llàgrimes que li regalimaven fins als llavis.
--Puc ajudar-vos?—Va preguntar-li, amb la veu tremolosa pel parell de copes que s’havia pres, o potser per la por que aquell miratge no fos cert.
--Ho dubto...
--Deixeu-m’ho intentar.
--No sé si són llàgrimes de tristesa o de felicitat, sabeu? No tinc res en aquesta vida, només el meu cos, la meva ànima i un parell de coses materials que, en realitat, només serveixen per no morir-me de fam en algun racó. El meu cos segueix una rutina que jo sempre li havia prohibit, i la meva ànima s’ha buidat amb el temps, amb els desenganys no superats, amb les pors retingudes, amb els somnis frustrats i els cops del pròxim. Així que us trobeu davant la persona més pobra del món. Per altra banda, no puc evitar mirar enlaire, cap al cel, i pensar que més enllà de totes aquestes llums, de la boira, del fum, hi ha milers i milers d’estrelles somrients. I són tan boniques, que em sento afortunada de poder ser viva i veure-les de tant en tant. Feliç de ser viva, però trista de ser tan pobre.
Ell va mirar-se-la perplex per aquell munt de paraules que van contestar-li totes aquelles preguntes sense resposta que havien crescut sempre dins del seu cap. La noia havia deixat de plorar. Mirava enlaire, cap aquelles estrelles somrients que la feien viure. Ell va ajupir-se i va agafar-li la mà, bruta pel terra que fregava fortament i inconscient.
--I què pot fer un servidor per curar el vostre esperit? –Ella va mirar-lo per primera vegada, fixament als ulls. I en aquell moment va saber que ell li donaria tot allò que mai ni res ni ningú no havien aconseguit donar-li. Aquells ulls profunds i curiosos volien entrar dins seu, i ella, després d’anys de cobrir el seu interior, no s’hi va negar.
I des d’aquell moment les seves mans ja no es van separar. Les paraules van anar-se fonent en la densitat de la nit i la llum del sol va destapar dos cossos encorbats sota dels abrics enmig de la platja, abraçats, ja sense paraules, però parlant sense cap destorb. Els dits s’entrellaçaven i s’acaronaven, els ulls es buscaven de tant en tant, amb una mica de por. Tots dos van alçar-se quan el sol ja es deixava veure per sobre dels edificis. Van apropar-se fins a sentir l’alè de l’altre, un adéu fugisser entre els llavis tancats, una última mirada, i es van separar, cadascú per un camí diferent.
No va ser fins al cap d’una setmana que ell va tornar a tenir notícies de l’Olga.
--Puc ajudar-vos?—Va preguntar-li, amb la veu tremolosa pel parell de copes que s’havia pres, o potser per la por que aquell miratge no fos cert.
--Ho dubto...
--Deixeu-m’ho intentar.
--No sé si són llàgrimes de tristesa o de felicitat, sabeu? No tinc res en aquesta vida, només el meu cos, la meva ànima i un parell de coses materials que, en realitat, només serveixen per no morir-me de fam en algun racó. El meu cos segueix una rutina que jo sempre li havia prohibit, i la meva ànima s’ha buidat amb el temps, amb els desenganys no superats, amb les pors retingudes, amb els somnis frustrats i els cops del pròxim. Així que us trobeu davant la persona més pobra del món. Per altra banda, no puc evitar mirar enlaire, cap al cel, i pensar que més enllà de totes aquestes llums, de la boira, del fum, hi ha milers i milers d’estrelles somrients. I són tan boniques, que em sento afortunada de poder ser viva i veure-les de tant en tant. Feliç de ser viva, però trista de ser tan pobre.
Ell va mirar-se-la perplex per aquell munt de paraules que van contestar-li totes aquelles preguntes sense resposta que havien crescut sempre dins del seu cap. La noia havia deixat de plorar. Mirava enlaire, cap aquelles estrelles somrients que la feien viure. Ell va ajupir-se i va agafar-li la mà, bruta pel terra que fregava fortament i inconscient.
--I què pot fer un servidor per curar el vostre esperit? –Ella va mirar-lo per primera vegada, fixament als ulls. I en aquell moment va saber que ell li donaria tot allò que mai ni res ni ningú no havien aconseguit donar-li. Aquells ulls profunds i curiosos volien entrar dins seu, i ella, després d’anys de cobrir el seu interior, no s’hi va negar.
I des d’aquell moment les seves mans ja no es van separar. Les paraules van anar-se fonent en la densitat de la nit i la llum del sol va destapar dos cossos encorbats sota dels abrics enmig de la platja, abraçats, ja sense paraules, però parlant sense cap destorb. Els dits s’entrellaçaven i s’acaronaven, els ulls es buscaven de tant en tant, amb una mica de por. Tots dos van alçar-se quan el sol ja es deixava veure per sobre dels edificis. Van apropar-se fins a sentir l’alè de l’altre, un adéu fugisser entre els llavis tancats, una última mirada, i es van separar, cadascú per un camí diferent.
No va ser fins al cap d’una setmana que ell va tornar a tenir notícies de l’Olga.
(Autora: Berta Creus)
Monday, April 17, 2006
SEGONA ENTREGA
[Podeu llegir la PRIMERA ENTREGA a l'entrada del dia 13 d'abril]
Tres segons va estar amb el nas enganxat a la fotografia fins que malgrat els esforços va ser conscient que perseguia un somni, un somni condemnat a desaparèixer en la ruta de la memòria.
Guardà la foto a la butxaca amb por que tot el món que somiava s’esfumés amb una alenada d’aquell aire fred que l’envoltava. Amb un gest esquerp, com si el banc li cremés l’esquena, es va alçar i va començar a caminar a pas valent cap a l’estanc, on va poder veure a la portada del diari que la situació continuava igual, cada dia eren més els morts en aquella inexplicable guerra on cada dia civils morien perseguint una causa que ell no podia entendre. Després de la mort de l’ Olga totes aquelles morts eren buides de sentit i cada dia veia més clar que tot el que ell havia perdut ja ningú li ho tornaria.
(Autor: Gerard Salvadó)
SETMANA SANTA A LES CARRETERES
Divendres a la tarda, puges al cotxe i et disposes a conduir durant una hora i mitja per recórrer els gairebé cent cinquanta quilòmetres que tens per davant, engegues la ràdio, buscant una emissora que et faci companyia durant la llarga estona al volant, que et distregui però que, a la vegada, et permeti estar alerta de la carretera. T'has acomiadat dels de casa amb un adéu ràpid, amb ganes d'agafar et cotxe i arribar allà on ja hi ha algú que t'espera. Ni tan sols et planteges que podria ser que no tornessis a veure'ls, com t'ho has de plantejar? Quan de sobte, aixeques el cap i et sorprèn un clar i directe missatge: "A Catalunya 100 morts des de gener. Recorda-ho: volem que tornis!". Llavors, sí, hi penses per primera vegada des que has pujat al cotxe. Puc ser jo?
Accident d'autocar a Astúries, ahir. Quatre persones mortes.
Sempre tendim a pensar que a nosaltres no ens pot passar, i no només quan es tracta d'accidents de trànsit, sinó quan ens expliquen tot tipus de desgràcies o les veiem per televisió. Però sí, sí que ens pot passar, som tan vulnerables com la resta de persones, sigui el veí de l'escala o el nen de l'altra punta del planeta. I no pot ser que només ens recordem d'això quan ens toca de prop o quan ens impacten amb un anunci d'aquest tipus, n'hem de ser conscients cada moment i recordar-ho bé quan apretem massa fort el pedal del gas o quan no ens cordem el cinturó per què, clar, per ciutat, no cal. Per això, i per molt més, a la carretera SIGUES PRUDENT.
Thursday, April 13, 2006
PRIMERA ENTREGA
A partir d'avui introdueixo un nou apartat al blog. Començo una història, que podreu llegir a continuació, i es tracta que vosaltres, tots i totes les que aneu entrant, sense cap mena de por ni de vergonya, doneu idees per anar-la creant conjuntament. No només podeu donar idees, sinó que podeu escriure un fragment (que pot ser des d'una frase fins a uns quants paràgrafs), de manera que els aniré ajuntant i veurem com, de mica en mica, va creixent la imaginació. Us convido a crear nous personatges, nous espais, noves històries... tot el què us passi pel cap!! Fins i tot, si tenim l'oportunitat de fer-ho, podem aconseguir històries paral·leles a partir d'un mateix començament.Envieu totes les vostres idees a isauraduran@catalunyamail.com o bé deixeu-les escrites com a comentaris de l'entrada corresponent. Si ho desitgeu, podeu fer-ho de manera anònima.
Sentia com el fred es colava per les mànigues, entre la roba gruixuda de la jaqueta i la pell fina i delicada dels seus braços, arribant-li fins al fons dels ossos, moment en què no podia evitar tremolar, com si, així, aconseguís fer-lo fora. Feia tres quarts d'hora que era allà, assegut, veient com la nit prenia el lloc a la tarda, i el carrer s'anava quedant buit. Ni tan sols s'havia plantejat on aniria, ni si es mouria d'allà. On havia d'anar? En obrir-se la gran porta davant seu, aquella mateixa tarda, no havia fet més de deu passes i ja s'havia assegut en aquell banc. No recordava res de tot allò. En un primer moment, li havia semblat que era estiu, per la claror. Però, de seguida, el fred l'havia fet reaccionar i adonar-se que les primeres impressions no són sempre encertades. A poc a poc, es va posar la mà a la butxaca de l'abric, com si no volgués arribar al fons. No era por. Inevitablement, però, els seus dits van poder tocar el què feia més de deu anys que hi havia guardat. Va estirar-la lentament, altra vegada com si alguna cosa l'impedís fer-ho més de pressa, fins que va sentir capaç d'enfrontar-s'hi i la va mirar. Es va veure reflectit en aquella fotografia de deu anys endarrere, l'últim record del què, una vegada, havia estat la seva vida. Era clar que els anys havien passat, els cabells rinxolats i brillants ara semblaven un fregall gastat, la pell morena s'havia emblanquinat de mala manera i, els ulls, aquells que havien enamorat tantes noies en el seu temps, havien canviat completament la seva expressió. Recordava la fotografia, cada nit abans d'adormir-se se la dibuixava mentalment, per no oblidar-la. Tot i així, alguna cosa se li escapava de les mans: ella. Durant tots aquells anys de foscor, li havia parlat com si fos al seu costat, l'ajudava a passar els dies imaginar-se que ella també hi era. Per què ara, en aquella fotografia, la veia tant diferent de com la recordava? Es va apropar la fotografia i la va olorar amb força, desitjant sentir el seu perfum.
Saturday, April 01, 2006
Un any més, el clàssic
Aquesta nit tindrem l'ocasió de viure, els qui vulguem, el que per molts és l'esdeveniment futbolístic de l'any. Milions de persones estarem assegudes davant de la televisió amb els nervis a flor de pell, pendents de la pilota durant els noranta minuts de partit. Com és possible que un simple partit de futbol aixequi tanta expectació? 
El món del futbol mou molts diners, massa, tants, que ens n'hauríem d'avergonyir. En comptes d'això, però, seguim caient a la temptació. Tant ens agrada el futbol? No... La meitat de les persones que avui seguirem el partit no ho fem per l'espectacle futbolístic que els millors jugadors del món ens poden oferir. Podríem trobar tantes raons per veure aquest partit com persones el seguirem, ja sigui per la ràdio, per televisió o, els que s'ho poden permetre, en directe des del Camp Nou. Sigui pel què sigui, aquesta és una nit d'il·lusió per molta gent, grans i petits, i això és el més important. Sense més preàmbuls, doncs, gaudiu-ne!
Subscribe to Posts [Atom]