Tuesday, April 18, 2006
TERCERA ENTREGA
[Recordeu que podeu llegir les ENTREGUES ANTERIORS a les entrades dels dies 13 i 17 d'abril]
Feia deu anys que no sentia l’olor de roses dels seus cabells o l’escalfor de la pell bruna, jove. Li havien pres la vida quan encara tenien tot un camí per recórrer. Amb els anys no havia superat l’enyorança, però s’havia acostumat a conviure-hi. Era conscient que vivia amb un fantasma, i no només d’aquella persona que tant havia estimat, sinó de tota una vida que no tornaria a viure. L’Olga havia durat menys que un sospir. Va aparèixer una nit emboirada a Barcelona, entre carrerons foscos i rumors de motors. Ella seia a la vorera, amb el cap cot. Duia un abric llarg, de color verd, com els seus ulls, que deixava veure unes cames precioses cobertes per unes mitges del color de la seva pell. Els cabells llisos li queien cap a la cara i li tapaven el rostre, que es va descobrir quan va sentir el soroll d’unes passes. Ell va mirar-la i va sentir-se captivat per les llàgrimes que li regalimaven fins als llavis.
--Puc ajudar-vos?—Va preguntar-li, amb la veu tremolosa pel parell de copes que s’havia pres, o potser per la por que aquell miratge no fos cert.
--Ho dubto...
--Deixeu-m’ho intentar.
--No sé si són llàgrimes de tristesa o de felicitat, sabeu? No tinc res en aquesta vida, només el meu cos, la meva ànima i un parell de coses materials que, en realitat, només serveixen per no morir-me de fam en algun racó. El meu cos segueix una rutina que jo sempre li havia prohibit, i la meva ànima s’ha buidat amb el temps, amb els desenganys no superats, amb les pors retingudes, amb els somnis frustrats i els cops del pròxim. Així que us trobeu davant la persona més pobra del món. Per altra banda, no puc evitar mirar enlaire, cap al cel, i pensar que més enllà de totes aquestes llums, de la boira, del fum, hi ha milers i milers d’estrelles somrients. I són tan boniques, que em sento afortunada de poder ser viva i veure-les de tant en tant. Feliç de ser viva, però trista de ser tan pobre.
Ell va mirar-se-la perplex per aquell munt de paraules que van contestar-li totes aquelles preguntes sense resposta que havien crescut sempre dins del seu cap. La noia havia deixat de plorar. Mirava enlaire, cap aquelles estrelles somrients que la feien viure. Ell va ajupir-se i va agafar-li la mà, bruta pel terra que fregava fortament i inconscient.
--I què pot fer un servidor per curar el vostre esperit? –Ella va mirar-lo per primera vegada, fixament als ulls. I en aquell moment va saber que ell li donaria tot allò que mai ni res ni ningú no havien aconseguit donar-li. Aquells ulls profunds i curiosos volien entrar dins seu, i ella, després d’anys de cobrir el seu interior, no s’hi va negar.
I des d’aquell moment les seves mans ja no es van separar. Les paraules van anar-se fonent en la densitat de la nit i la llum del sol va destapar dos cossos encorbats sota dels abrics enmig de la platja, abraçats, ja sense paraules, però parlant sense cap destorb. Els dits s’entrellaçaven i s’acaronaven, els ulls es buscaven de tant en tant, amb una mica de por. Tots dos van alçar-se quan el sol ja es deixava veure per sobre dels edificis. Van apropar-se fins a sentir l’alè de l’altre, un adéu fugisser entre els llavis tancats, una última mirada, i es van separar, cadascú per un camí diferent.
No va ser fins al cap d’una setmana que ell va tornar a tenir notícies de l’Olga.
--Puc ajudar-vos?—Va preguntar-li, amb la veu tremolosa pel parell de copes que s’havia pres, o potser per la por que aquell miratge no fos cert.
--Ho dubto...
--Deixeu-m’ho intentar.
--No sé si són llàgrimes de tristesa o de felicitat, sabeu? No tinc res en aquesta vida, només el meu cos, la meva ànima i un parell de coses materials que, en realitat, només serveixen per no morir-me de fam en algun racó. El meu cos segueix una rutina que jo sempre li havia prohibit, i la meva ànima s’ha buidat amb el temps, amb els desenganys no superats, amb les pors retingudes, amb els somnis frustrats i els cops del pròxim. Així que us trobeu davant la persona més pobra del món. Per altra banda, no puc evitar mirar enlaire, cap al cel, i pensar que més enllà de totes aquestes llums, de la boira, del fum, hi ha milers i milers d’estrelles somrients. I són tan boniques, que em sento afortunada de poder ser viva i veure-les de tant en tant. Feliç de ser viva, però trista de ser tan pobre.
Ell va mirar-se-la perplex per aquell munt de paraules que van contestar-li totes aquelles preguntes sense resposta que havien crescut sempre dins del seu cap. La noia havia deixat de plorar. Mirava enlaire, cap aquelles estrelles somrients que la feien viure. Ell va ajupir-se i va agafar-li la mà, bruta pel terra que fregava fortament i inconscient.
--I què pot fer un servidor per curar el vostre esperit? –Ella va mirar-lo per primera vegada, fixament als ulls. I en aquell moment va saber que ell li donaria tot allò que mai ni res ni ningú no havien aconseguit donar-li. Aquells ulls profunds i curiosos volien entrar dins seu, i ella, després d’anys de cobrir el seu interior, no s’hi va negar.
I des d’aquell moment les seves mans ja no es van separar. Les paraules van anar-se fonent en la densitat de la nit i la llum del sol va destapar dos cossos encorbats sota dels abrics enmig de la platja, abraçats, ja sense paraules, però parlant sense cap destorb. Els dits s’entrellaçaven i s’acaronaven, els ulls es buscaven de tant en tant, amb una mica de por. Tots dos van alçar-se quan el sol ja es deixava veure per sobre dels edificis. Van apropar-se fins a sentir l’alè de l’altre, un adéu fugisser entre els llavis tancats, una última mirada, i es van separar, cadascú per un camí diferent.
No va ser fins al cap d’una setmana que ell va tornar a tenir notícies de l’Olga.
(Autora: Berta Creus)
# posted by Isaura @ 5:04 pm 
Subscribe to Posts [Atom]