Benvinguts al POTI POTI de la Isaura

L'última entrada és del 30 de juny, si heu passat per aquí haureu vist que he abandonat literalment el blog durant gairebé tres mesos. Llavors escrivia com em sentia després d'haver fet l'últim examen i, avui, tants dies després, torno a escriure per encetar un nou curs.

Recordo perfectament les sensacions de la nit abans del primer dia d'escola quan era petita: els nervis per tornar a veure els companys que no havia vist en tot l'estiu, per conèixer la nova professora o el nou professor, per tenir-ho tot a punt a la motxilla i no deixar-me res (sobretot la bata!), per ser ben puntual... I ara fent comptes m'adono que aquest serà el meu vintè inici de curs escolar! Es pot dir que gairebé m'he passat la vida estudiant...

Aquests últims dies de vacances no tenia gens de ganes de tornar a començar, sobretot per haver-me de llevar d'hora cada dia (m'agrada tant dormir...), però a mesura que m'he anat preparant les coses (bossa neta, carpeta nova, agenda, estoig ben ple...), m'ha anat venint el record d'aquest ritual que he repetit tantes i tantes vegades, i l'emoció de començar el penúltim curs m'ha portat a escriure això.

Així que des d'aquí aprofito per desitjar-vos a tots i a totes un molt bon inici de curs!

Avui sí, per fi, 30 de juny! Quan fa exactament un mes que vaig començar a estudiar dotze hores diàries (i algun cap de setmana fins a 16 de seguides) pensava que no arribaria mai aquest dia. Contràriament al què sembla que hauria de ser, a mesura que passaven els dies veia l'últim examen més i més lluny. Quan una passa tantes hores tancades a l'Hemeroteca acaba perdent el món de vista (sí, Dani, en Ros ja ho diu que estic embogint). No puc descriure la calma que sento ara mateix, però tampoc el cansament i nervis acumulats que encara porto a sobre i que suposo que aniran sortint de mica en mica. Per sort, sóc tan i tan afortunada que vaig poder escollir el dia que volia començar a treballar (i el lloc on volia fer-ho) i tinc al davant dues setmanetes precioses per recuperar-me. Vacances merescudíssimes.

Aquesta època d'exàmens ha estat, sens dubte, la millor des que vaig començar la Universitat. He estudiat més que mai, però també he rigut com mai. I per què ha estat tant especial?

- Per haver descobert de la mà de l'Alba i la Laura la Sala de Revistes. Un 10 per les dues!

Però, sobretot, per haver-ho compartit amb tots vosaltres, pels bons resultats de tantes hores d'estudi i per haver tingut la sort de viure aquests dos mesos a la Vila al teu costat (malgrat les formigues, els nervis, els crits, la calor, les pudors i les guerres d'aigua).

Un dia per oblidar. Després de la "depressió post-examen d'auditoria", sort que he descobert que tenia a l'ordinador un cd gravat d'Els Pets i m'he pogut esbargir una mica, recordant que hi ha coses que no canvien mai, i que l'efecte d'algunes cançons és una d'elles.

Ha passat un curs més i demà comencem la que serà la nostra vuitena època d'èxàmens (tenint en compte que acabem 4t i que cada curs passem per dues èpoques d'exàmens). Com marca la nostra pròpia tradició, durant quatre setmanes ens clausurarem a la quarta planta de l'hemeroteca de l'Autònoma de dos quarts de nou del matí a les nou del vespre, amb tres descansos diaris: esmorzar, dinar i berenar. Durant les més de dues-centes hores d'estudi i concentració que ens esperen (càlculs aproximats) ens haurem de preparar per superar els set o vuit exàmens que anirem fent aquests dies, fins que arribi l'últim el 30 de juny. Al contrari del què podeu pensar alguns, això no ens suposa una tortura, sinó que jo, personalment, ja fa dies que ho espero. Evidentment, passarem nervis, son, enveja dels que ens refregaran per la cara que ja estan de vacances, però també riurem, ens portarem pica-pica, farem "marujeo", menjarem moltes més "merdetes" que de costum i, sobretot, ho compartirem. Ningú no ens obliga a tancar-nos dotze hores diàries a estudiar, i en sóc molt conscient, i n'hi ha molts que no ho faran, perquè si sóm on sóm és perquè volem, ningú no ens hi obliga. Podíem haver acabat batxillerat i decidir-nos per una carrera de quatre anys, però no, nosaltres vam triar ser "doble inteligentes" i fer-ne dues a la vegada. Vam triar estar com a mínim sis anys a la universitat, veure com van acabant els nostres companys d'escola i institut i saber que encara ens falten dos anys o més per fer com ells, vam triar entrar a la biblioteca i adonar-nos que ja comencem a ser dels grandets. Però si hem estat capaços d'arribar fins aquí, serem capaços d'arribar on faci falta.

A què ve tot això? Doncs resulta que mentre jo relfexiono sobre els exàmens, sobre les hores que tinc i les que necessito per estudiar, llegeixo la següent notícia: "Els auriculars i els MP3 fan perdre terreny a la xuleta tradicional". I m'envaeix una desagradable sensació de vergonya aliena. Segons un estudi realitzat per la Universitat de les Illes Balears, explicita la notícia, un de cada dos estudiants fa servir xuletes o copia les respostes del company del costat. Però la novetat no és la proporció (que ja és trist), sinó els nous mètodes que aquests "estudiants" (i ho poso entre cometes perquè aquests, d'estudiants, no en tenen res de res) fan servir, que es veu que adquireixen, fins i tot, a botigues d'espionatge.

Suposant que l'estudi fos correcte (hem de pensar que sí), resulta que entre tots estem pagant la universitat a aquesta gent que l'última cosa que vol és aprendre, i mentrestant n'hi a que han de marxar a quilòmetres i quilòmetres de casa seva per poder fer la carrera que realment volen, que tenim ordinadors que fan pena i teclats amb la meitat de tecles que no funcionen però no podem canviar per falta de pressupost, professors de pràctiques que "ensenyen" matèries que no han cursat mai i ho fan de cara a la pissarra i sense mirar-nos i hem de creure que no tenen incentius perquè no cobren. I podria seguir, però jo, que sí que sóc estudiant, ho haig de deixar aquí perquè tinc dos manuals al davant que m'estan esperant fa estona.

El més greu de tot plegat, és que aquesta gent es treurà la carrera com nosaltres i que el dia de demà seran metges i a algú li tocarà posar la seva vida a les mans d'aquell que es va treure la carrera a base de xuletes, seran advocats i algú hi haurà de confiar la seva llibertat, seran mestres i tots nosaltres haurem de deixar el futur dels nostres fills a les seves mans.

Aquesta és l'evolució espectacular del Pantà de Sau en poc més de 30 dies. Ara que la natura respon, només espero que els nostres polítics estiguin a l'alçada de les circumstàncies i sàpiguen gestionar la nova situació.

25 d'abril de 2008

El cel s'ha començat a tapar, s'anava posant fosc però no plovia, i de cop i volta: pam!pam!pam!pam! Vinga caure pedres i pedres! No havia vist mai res semblant, sort que ha durat pocs segons perquè, si no, els dany materials haurien estat impressionants. El carrer ha quedat cobert de pedra, tot blanc, els vidres xops, fulles d'arbres per tot arreu... I al cap de deu minuts, com si res, el sol ha tornat a treure el cap.