Wednesday, October 24, 2007
Diners perduts
No és cap novetat: el Govern dels Estats Units es gasta un dineral amb la seva particular guerra d'Iraq. Avui, però, he sentit una notícia que m'ha esgarrifat: els diners que costa aquesta maleïda guerra equivalen al PIB dels 130 països més pobres del món, o el que és el mateix, al PIB del Regne Unit durant tot un any.
No sóc ni he estat mai partidària de vagues ni manifestacions, no perquè no respecti aquests dos drets fonamentals, sinó perquè, per una banda, mai no he estat de queixar-me massa i, per l'altra, perquè penso que sovint se n'abusa i això els desvirtua (no sé vosaltres, però jo em vaig fer un tip de patir vagues a segon de batxillerat que ningú no sabia perquè es feien, però ja anava bé si mentrestant no s'havia d'anar a classe). Que una cosa és fer vaga, i una altra de molt diferent "fer el vago". Doncs fins i tot jo, que sóc així com us deia, vaig sortir una i una altra vegada al carrer per demanar que no es fes aquesta maleïda guerra i no vaig dubtar ni un moment a l'hora de cridar ben fort "No a la guerra!".
Em pregunto si aquests milions i milions de dòlars llençats a l'Iraq no haurien estat més útils invertits en un sistema de sanitat pública encara inexistent a dia d'avui als Estats Units, per exemple, o en educació, o en infraestructures, o en qualsevol altra cosa que, a més de costar aquests diners no costés els centenars de vides que ha costat, costa i costarà la Guerra d'Iraq.
Thursday, October 18, 2007
Loteria diària
Des del primer dia que vaig deixar enrere l'opció de passar-me més hores a la Hispano Igualadina que a classe i, més endavant, la idea de viure en un pis a la Vila Universitària, per convertir-me en una d'aquelles tantes persones que cada matí desafien els perills de la carretera, sóc molt conscient que qualsevol dia em pot tocar a mi deixar-m'hi la pell. Amb això no vull dir que sigui una conductora imprudent (això mai!), és una qüestió de probabilitat: com més hores a la carretera, més probabilitats de tenir un accident. És com jugar a la loteria, com més números compres, més a prop estàs que et toqui la grossa. Tornant al què deia, des del primer dia sóc molt conscient que cada matí i cada vespre em jugo la vida. Segurament, molts de vosaltres pensareu que sóc una exagerada, o una pessimista, a tots aquests us convido a agafar el cotxe un dia en hora punta (o en hora vall, com diuen els "amics" de les autopistes) i observar les constants imprudències que es veuen dia sí i dia també a la carretera. Estic cansada de veure cotxes avançant per la dreta a l'autopista, furgonetes d'empreses de repartiment a tota velocitat o enganxades darrere dels cotxes per dir-los la pressa que tenen tot encenent els llums llargs repetidament, motos esquivant cotxes i camions com si es tratés d'un videojoc, cotxes sense llums a la nit o dins d'un túnel, gent parlant pel mòbil i un llarg i penós etcètera.Per si això no fos prou, aquests últims dies he tingut l'oportunitat de trobar-me més d'una vegada enmig de llargues cues quilomètriques, unes cues que durant aquests dos anys només havia trobat excepcionalment (és la sort que teníem, fins ara, els que no hem d'entrar a Barcelona). Quan no és un cotxe avariat, és un camió, una colisió múltiple, obres inoportunes o ves a saber què. La qüestió és que ja t'ho pots prendre en calma perquè d'allà no saps quan sortiràs. La carretera al matí és com les peces de dòmino dretes unes al costat de les altres, ben arrenglerades: si una es tomba, es tomben totes. Quan para un cotxe, parem tots.
Tot això em porta a fer reflexions diàries sobre l'estat de les carreteres catalanes: un autèntic caos a prop del col·lapse. I sí, hi ha una alternativa: el transport públic. Un transport públic que en el meu cas necessita una hora i mitja per anar d'Igualada a Barcelona, o bé em porta i em torna de la Universitat amb un sol horari possible. I no em feu parlar d'esvorancs que s'empassen camions (i qui sap què s'empassaran el dia de demà...) perquè no acabaríem mai.
Així doncs, seguirem jugant a la loteria.
Friday, October 05, 2007
Estimada rutina
Buff!! Sé que fa molts i molts dies que no escric res en aquest blog, i que està més a prop del final que de noves renovacions, però mentre decideixo si el deixo estar o continuo em prenc la llibertat d'explicar quatre cosetes. S'ha acabat l'estiu i amb ell la falta de rutina, ha arribat l'hora d'omplir agendes i calendaris de pràctiques, treballs, exàmens i, perquè no dir-ho, de ponts i de festes que no ens passen per alt. No em fa vergonya reconèixer que les vacances em començaven a semblar massa llargues, tres mesos sencers!
M'agrada llevar-me al matí mig adormida i posar-me sota la dutxa quan encara no sé quin dia és, agafar el cotxe i escoltar l'admirable Senyor Bassas que em posa al dia de l'actualitat, arribar d'hora a la universitat i prendre el primer cafè amb llet del dia. Sí, després d'això ja començo a situar-me i tinc energia per començar un nou dia que haurà de donar molt de sí si vull fer tot el que toca. Hi ha classes de tot tipus, és inevitable, però malgrat el poc interès que desperten algunes m'agrada el què faig i això, per mi, és el més important.
Benvinguts al nou curs!
Subscribe to Posts [Atom]