Benvinguts al POTI POTI de la Isaura

Coincidint amb la celebració de la cerimònia d'entrega dels Òscars a Los Ángeles aquesta nit, us vull parlar d'una de les últimes estrenes de cinema i que ahir vaig tenir ocasió de veure. Es tracta de la pel·lícula protagonitzada per Tom Hanks i Júlia Roberts "La guerra de Charlie Wilson". El retorn de l'actriu més ben pagada de Hollywood a la gran pantalla després de tres anys dedicada a la seva ja nombrosa família em va fer decidir per aquesta pel·lícula, de la qual sabia ben poca cosa. No he amagat mai la meva admiració per Júlia Roberts i gairebé totes les seves pel·lícules (haig de reconèixer que no vaig entendre "Closer") i em venia molt de gust el retrobament amb la meva admirada actriu després de tant temps.
Només començar, vaig trobar abusiu el preu de 6'70 euros de l'entrada al Cinesa de Sant Cugat, després es queixen que no anem al cinema...però no m'estranya!

La pel·lícula, en general, la vaig trobar molt fluixa. Si bé no se'm va fer gens pesada ni llarga, tampoc no em va despertar cap tipus d'emoció o tensió al llarg de tota la trama. Quant a Tom Hanks, l'hem vist fent interpretacions molt més bones en altres pel·lícules, i igual per a Júlia Roberts. És clar que el paper en sí no em desperta cap admiració, una dona adinerada i influent de Texas valent-se del seu poder per a fer ballar tothom al seu ritme, però el granet de sorra que hi posa l'actriu tampoc no ajuda gaire el personatge. Per si això no fos prou, no em va agradar gens el doblatge de Júlia Roberts, una veu massa ronca i greu gens adient amb ella (sí, sé que és la veu que li han posat sempre, però ha canviat). El millor de la pel·lícula, amb diferència, Philip Seymour Hoffman, amb raó nominat a l'Òscar com a millor actor de repartiment (sí, competència directa de Javier Bardem), que ens va fer riure a tots amb la seva brillant interpretació d'un agent de la CIA d'origen grec, Gust Avrakotos.

No fa ni una setmana que vam fer l'últim examen i ja hem tornat a començar les classes amb el ritme de sempre, es nota, però, que encetem semestre: presentacions d'assignatures i professors, estones buides entre classe i classe que d'aquí una dies ja haurem de dedicar a estudiar, tardes "sense feina"... i quin plaer! M'agrada arribar d'hora a casa i no haver de pensar d'on treure el temps per poder fer tot el que haig de fer, m'agrada acabar de sopar i poder seure al sofà tranquil·lament, m'agrada dinar i poder allargar la sobretaula sense patir perquè "perdem" el temps, m'agrada anar a l'Abacus i deixar que passin els minuts mentre bado entre les últimes novetats i l'estimat "material escolar" (quina il·lusió em fa veure els punxons que fèiem servir a P-3!). Com us deia: es viu bé sense exàmens.