Thursday, May 25, 2006
CINQUENA ENTREGA
[Aquesta és la cinquena entrega d'una història que va començar amb l'objectiu de ser escrita per tots els visitants del blog, podeu fer-ho sense cap vergonya. Recordeu que les entregues anteriors es poden llegir a les entrades corresponents. Feu-hi un cop d'ull!]
Va sentir fred als peus i es va despertar, ni tan sols s’havia adonat que s’adormia. Una mica desorientat, encara, pel son que acabava de trencar, va obrir els ulls i no va veure res més que aigua. Va pensar que somniava, que realment no s’havia despertat i que quan ho faria seria al mateix llit de sempre, envoltat de les mateixes parets humides i fredes que des de feia deu anys l’acompanyaven dia i nit. Es va sobresaltar quan va sentir que el terra s’enfonsava en arrepenjar-s’hi i, alleugerit, però alhora espantat, va constatar que, evidentment, no era un somni. No recordava com hi havia arribat, però sabia perfectament on era: la platja de l’Agulla. 
Es va sorprendre ell mateix de la facilitat amb què havia pronunciat aquell nom, després de tant temps. Com si es tractés d’una pel·lícula accelerada, va veure aparèixer davant seu les imatges de records que tot aquell temps havien estat tancats amb pany i clau al seu subconscient per por que un dia marxessin i no tornessin: la veia córrer per la sorra davant seu mentre ell la perseguia, amb els cabells tapant-li el rostre rialler i alegre girava el cap i se’l mirava, s’aturava i somreia, cridava i tornava a córrer, amb aquelles faldilles que volaven al ritme de l’aire que li corria entre les cames, era tan bonica... Es va enfadar amb ell mateix per no tenir-la.
No podia viure només del passat, feia deu anys que no trepitjava el carrer, sí, però ara era allà, i a partir d’aleshores s’hauria de plantejar què volia fer, què podia fer. Una cosa tenia clara: no deixaria passar de llarg una altra oportunitat, ja havia perdut deu anys, i eren molts.
No podia viure només del passat, feia deu anys que no trepitjava el carrer, sí, però ara era allà, i a partir d’aleshores s’hauria de plantejar què volia fer, què podia fer. Una cosa tenia clara: no deixaria passar de llarg una altra oportunitat, ja havia perdut deu anys, i eren molts.
(Autora: Isaura Duran)
Tuesday, May 23, 2006
EL PRINCIPI D'IGUALTAT
"El principi d'igualtat no suposa otorgar a tots un tracte uniforme, sinó no discriminatori. I la no discriminació no és res més que la justificació del tracte desigual."
Friday, May 19, 2006
SORPRENENT
Es fa difícil no parlar de política aquests dies, quan falta un mes per l'esperat referèndum del nou Estatut de Catalunya i poc més de mig any per unes noves eleccions autonòmiques. Ahir, la celebració de la segona Copa d'Europa del Barça (que des d'aquí aprofito per felicitar) va eclipsar altres notícies no menys importants. Em refereixo a l'eslògan presentat pel Partit Socialista de Catalunya per la defensa del nou Estatut d'Autonomia. La veritat és que costa de creure la seva decisió, em pregunto qui deu haver estat la ment privilegiada que ha inventat aquest magnífic eslògan, però encara més com és possible que ningú en el sí del partit no l'hagi pogut evitar. Servir-se d'un altre per defensar-se un mateix sol ser l'últim recurs que hom utilitza quan ja no li queden arguments. Així doncs, és que no hi ha ni un sol argument positiu per defensar aquest nou Estatut? Estem arreglats... I, si no és així, què els fa pensar que el seu atac directe contra el Partit Popular els donarà més vots afirmatius en el referèndum del 18 de juny? No em voldria repetir, però costa de creure.
Hi ha qui diu que ja no recordem les campanyes radiofòniques del PP a Andalusia, quan eren aquests els qui atacaven d'una manera no menys directa el Govern Socialista de l'Estat Espanyol i Catalunya. Els qui treuen això per a defensar aquest eslògan, que no dubtin que ho recordem, però que tampoc no dubtin que ara són ells els qui s'han rebaixat al mateix nivell i recordar-nos que tots són iguals no és la millor campanya per guanyar unes eleccions, de cap tipus.
Un sentiment molt fort a favor de la democràcia i de la coherència política, però encara més a favor del respecte que Catalunya es mereix i que per culpa de quatre eixalebrats està perdent, m'empeny a votar sí al nou Estatut de Catalunya. Ara bé, creieu-me si us dic que cada vegada en tinc menys ganes.
Thursday, May 11, 2006
PODRIA DIR TANTES COSES, QUE PREFEREIXO NO DIR RES
Fins avui he procurat no escriure cap article sobre el tema, per evitar que aquest blog es convertís en un espai de difusió d'idees polítiques. O més aviat per mantenir-lo allunyat del dia a dia de la política del nostre país que, almenys a mi, al final m'acaba cansant.
Avui, però, no ho puc evitar.
Des de ben petita i fins fa poc més de dos anys, la meva vida familiar ha estat estretament lligada a la política. Això, vulguis o no, t'acaba marcant. Per part meva, va servir per conscienciar-me de la necessitat d'aquestes persones que, gairebé sempre despectivament, anomenem polítics. Vaig aprendre a valorar la seva figura i la seva tasca però, sobretot, l'esforç i el que jo considero un sacrifici molt important al servei de la societat (que moltes vegades, per no dir sempre, no sap agrair). Òbviament, aquest esforç i sacrifici mai no és el mateix entre totes les persones que es dediquen a la política però, en tot cas, vull pensar que aquests són les excepcions.
Aquests últims dies, o més ben dit, els últims mesos, la vida política del nostre país no ha deixat d'anar amunt i avall, com si hagués pujat en unes muntanyes russes que pugen i baixen, i tornen a pujar i tornen a baixar, sense saber després de cada revolt què t'espera més endavant. Aquesta situació, avui, sembla que ha volgut canviar. El qui teòricament feia de conductor de la vagoneta política catalana ha apretat el frè i n'ha fet saltar part dels ocupants.
Em pregunto si això farà canviar el romb o bé serà insuficient i el que necessitem és canviar de vagoneta.
Sigui com sigui, el que realment em sap greu és que haguem arribat a aquests extrems i que el deteriorament de la imatge de Catalunya als ulls dels veïns espanyols i, potser a hores d'ara, també als de més enllà, sigui cada dia més evident.
Tuesday, May 09, 2006
DENÚNCIA
Thursday, May 04, 2006
CONFERÈNCIA DEL DR. NICOLÁS GARCÍA
No fa massa dies va visitar la nostra facultat el Ministre de Justícia. No sé si per mala sort o per mala organització, ningú no ens va informar d'aquell acte i, quan, per casualitat, ho vam descobrir, ja era massa tard.
Avui, en canvi, ha estat tot el contrari. Tampoc ningú no ens n'havia dit res, però aquesta vegada no es tractava de mala sort ni era culpa de l'organització, tot el contrari! El Doctor Rafael Rebollo, el nostre professor de Dret Penal, ens tenia preparada una molt agradable sorpresa: la visita d'un bon amic seu, el Doctor Nicolás García Rivas, Catedràtic de Dret Penal de la Universitat de Castella La Manxa. Hem tingut l'honor, doncs, d'escoltar el Doctor Nicolás García una mica més d'una hora durant la qual ens ha exposat el seu treball titulat Globalització i Justícia Universal.
En aquest moment no disposo de prou temps per a explicar-vos el contingut de la conferència, però m'agradarà fer-ho en una propera ocasió i així poder-vos transmetre la reflexió tan interessant exposada pel Doctor García Rivas.
Des d'aquí vull donar les gràcies al Doctor Rafael Rebollo per haver pensat en nosaltres i al Doctor Nicolás García Rivas per permetre'ns gaudir d'una conferència com la d'avui.
Subscribe to Posts [Atom]