Thursday, April 13, 2006
PRIMERA ENTREGA
A partir d'avui introdueixo un nou apartat al blog. Començo una història, que podreu llegir a continuació, i es tracta que vosaltres, tots i totes les que aneu entrant, sense cap mena de por ni de vergonya, doneu idees per anar-la creant conjuntament. No només podeu donar idees, sinó que podeu escriure un fragment (que pot ser des d'una frase fins a uns quants paràgrafs), de manera que els aniré ajuntant i veurem com, de mica en mica, va creixent la imaginació. Us convido a crear nous personatges, nous espais, noves històries... tot el què us passi pel cap!! Fins i tot, si tenim l'oportunitat de fer-ho, podem aconseguir històries paral·leles a partir d'un mateix començament.Envieu totes les vostres idees a isauraduran@catalunyamail.com o bé deixeu-les escrites com a comentaris de l'entrada corresponent. Si ho desitgeu, podeu fer-ho de manera anònima.
Sentia com el fred es colava per les mànigues, entre la roba gruixuda de la jaqueta i la pell fina i delicada dels seus braços, arribant-li fins al fons dels ossos, moment en què no podia evitar tremolar, com si, així, aconseguís fer-lo fora. Feia tres quarts d'hora que era allà, assegut, veient com la nit prenia el lloc a la tarda, i el carrer s'anava quedant buit. Ni tan sols s'havia plantejat on aniria, ni si es mouria d'allà. On havia d'anar? En obrir-se la gran porta davant seu, aquella mateixa tarda, no havia fet més de deu passes i ja s'havia assegut en aquell banc. No recordava res de tot allò. En un primer moment, li havia semblat que era estiu, per la claror. Però, de seguida, el fred l'havia fet reaccionar i adonar-se que les primeres impressions no són sempre encertades. A poc a poc, es va posar la mà a la butxaca de l'abric, com si no volgués arribar al fons. No era por. Inevitablement, però, els seus dits van poder tocar el què feia més de deu anys que hi havia guardat. Va estirar-la lentament, altra vegada com si alguna cosa l'impedís fer-ho més de pressa, fins que va sentir capaç d'enfrontar-s'hi i la va mirar. Es va veure reflectit en aquella fotografia de deu anys endarrere, l'últim record del què, una vegada, havia estat la seva vida. Era clar que els anys havien passat, els cabells rinxolats i brillants ara semblaven un fregall gastat, la pell morena s'havia emblanquinat de mala manera i, els ulls, aquells que havien enamorat tantes noies en el seu temps, havien canviat completament la seva expressió. Recordava la fotografia, cada nit abans d'adormir-se se la dibuixava mentalment, per no oblidar-la. Tot i així, alguna cosa se li escapava de les mans: ella. Durant tots aquells anys de foscor, li havia parlat com si fos al seu costat, l'ajudava a passar els dies imaginar-se que ella també hi era. Per què ara, en aquella fotografia, la veia tant diferent de com la recordava? Es va apropar la fotografia i la va olorar amb força, desitjant sentir el seu perfum.
# posted by Isaura @ 1:26 am 
Subscribe to Posts [Atom]