Thursday, October 18, 2007
Loteria diària
Des del primer dia que vaig deixar enrere l'opció de passar-me més hores a la Hispano Igualadina que a classe i, més endavant, la idea de viure en un pis a la Vila Universitària, per convertir-me en una d'aquelles tantes persones que cada matí desafien els perills de la carretera, sóc molt conscient que qualsevol dia em pot tocar a mi deixar-m'hi la pell. Amb això no vull dir que sigui una conductora imprudent (això mai!), és una qüestió de probabilitat: com més hores a la carretera, més probabilitats de tenir un accident. És com jugar a la loteria, com més números compres, més a prop estàs que et toqui la grossa. Tornant al què deia, des del primer dia sóc molt conscient que cada matí i cada vespre em jugo la vida. Segurament, molts de vosaltres pensareu que sóc una exagerada, o una pessimista, a tots aquests us convido a agafar el cotxe un dia en hora punta (o en hora vall, com diuen els "amics" de les autopistes) i observar les constants imprudències que es veuen dia sí i dia també a la carretera. Estic cansada de veure cotxes avançant per la dreta a l'autopista, furgonetes d'empreses de repartiment a tota velocitat o enganxades darrere dels cotxes per dir-los la pressa que tenen tot encenent els llums llargs repetidament, motos esquivant cotxes i camions com si es tratés d'un videojoc, cotxes sense llums a la nit o dins d'un túnel, gent parlant pel mòbil i un llarg i penós etcètera.Per si això no fos prou, aquests últims dies he tingut l'oportunitat de trobar-me més d'una vegada enmig de llargues cues quilomètriques, unes cues que durant aquests dos anys només havia trobat excepcionalment (és la sort que teníem, fins ara, els que no hem d'entrar a Barcelona). Quan no és un cotxe avariat, és un camió, una colisió múltiple, obres inoportunes o ves a saber què. La qüestió és que ja t'ho pots prendre en calma perquè d'allà no saps quan sortiràs. La carretera al matí és com les peces de dòmino dretes unes al costat de les altres, ben arrenglerades: si una es tomba, es tomben totes. Quan para un cotxe, parem tots.
Tot això em porta a fer reflexions diàries sobre l'estat de les carreteres catalanes: un autèntic caos a prop del col·lapse. I sí, hi ha una alternativa: el transport públic. Un transport públic que en el meu cas necessita una hora i mitja per anar d'Igualada a Barcelona, o bé em porta i em torna de la Universitat amb un sol horari possible. I no em feu parlar d'esvorancs que s'empassen camions (i qui sap què s'empassaran el dia de demà...) perquè no acabaríem mai.
Així doncs, seguirem jugant a la loteria.
# posted by Isaura @ 7:54 pm 
Comments:
<< Home
Pues sí, toda la razón.
Al vivir relativamente cerca no tardo más de 20-30 minutos en llegar a casa. Pero en esa media hora escasa te encuentras a cada elemento que parece que le dieron el carnet de conducir en la tómbola.
Yo tengo la suerte de salir pronto de casa por la mañana para ir al SAF en cuanto abren. Y retenciones me encuentro pocas o ninguna. Aunque para volver es otra historia. Sobretodo los miércoles.
De todas formas sí que es verdad que no hay semana sin un pequeño susto por esos listos que se creen dioses de la carretera sin tener ni puñetera idea de conducir.
Pero bueno, mejor me callo. Y es que este tema da para escribir una entrada entera en el blog.
Post a Comment
Al vivir relativamente cerca no tardo más de 20-30 minutos en llegar a casa. Pero en esa media hora escasa te encuentras a cada elemento que parece que le dieron el carnet de conducir en la tómbola.
Yo tengo la suerte de salir pronto de casa por la mañana para ir al SAF en cuanto abren. Y retenciones me encuentro pocas o ninguna. Aunque para volver es otra historia. Sobretodo los miércoles.
De todas formas sí que es verdad que no hay semana sin un pequeño susto por esos listos que se creen dioses de la carretera sin tener ni puñetera idea de conducir.
Pero bueno, mejor me callo. Y es que este tema da para escribir una entrada entera en el blog.
# posted by 
: 5:52 pm
: 5:52 pm Subscribe to Post Comments [Atom]
<< Home
Subscribe to Posts [Atom]
