Benvinguts al POTI POTI de la Isaura

A diferència dels tres darrers anys, aquesta Setmana Santa he optat per quedar-me a casa i no anar més enllà d'Igualada, Sant Joan i Arbúcies, tret d'una petita sortideta a bon lloc i amb bona companyia. Feia temps (anys!) que el Jaume ens havia convidat a la seva caseta ("casassa!") d'Osseja (era així el cartell en català?) i fins ara no havíem trobat el moment d'anar-hi, així que quatre valents vam decidir fer el pas i llençar-nos a descobrir (o, més aviat, redescobrir) algun dels raconets més encisadors de la Cerdanya i sud de França.
Eren les sis tocades quan l'Albert (a partir d'aleshores i fins l'endemà a la tarda, el nostre xofer particular) engegava el cotxe ja carregat i ens disposàvem a començar el llarg camí fins el poblet, desconegut per tres de nosaltres, on passaríem la nit. El trajecte va durar poc menys de dues hores però no es va fer gens pesat, teníem el Llucià de fons, anàvem amples i entre conversa i conversa aprofitàvem per repassar la geografia catalana dels llocs que anàvem deixant enrere.

Traspassada la frontera amb França i, per tant, ja en territori francès, vam arribar a Osseja expectants, tots curiosos per descobrir on ens portarien les indicacions del Jaume per aquells carrerons estrets entre cases de pedra. Gira a la dreta, ara a l'esquerra, puja carrer amunt, torna a girar a la dreta, ... i quina sorpresa!!!

Crec que parlo pels tres que no hi havíem estat mai quan dic que vam quedar meravellats en ser davant d'una casa espectacular: parets de pedra, teulada de pissarra, finestres per tots costats i quant de terreny! L'amfitrió va baixar del cotxe i després de remenar i remenar entre les claus (ja pensàvem que no obries!) va obrir la porta del jardí. Si la sorpresa va ser gran quan vam veure la casa des de fora, quan la vam veure per dins es va multiplicar per mil: mobles d'antiquari impressionants, una taula del menjador llaaaarga, totes les habitacions conjuntades i amb bona olor, una balança antiga de platets (no ens vam poder resisitir i hi vam jugar com nens petits equilibrant cèntims), soterrani immens i, fins i tot, cambra secreta!! Feta la visita (ja se sap, ens agrada xafardejar, sobretot a mi!) i un cop instal·lats a les habitacions, era l'hora de sopar. Però, és clar, les nou del vespre en horari francès ja és tard. Sort que érem a prop de Puigcerdà i allà vam poder trobar una pizzeria curiosa amb "menjador" al mig de la vorera, i amb unes estufetes que anaven d'allò més bé amb el fred que feia.

Que feia fred he dit? Per fred el que ens trobaríem en tornar a casa el Jaume! Com a autèntica casa de muntanya, la calefacció no en va tenir prou amb 2 hores (ni amb tota la nit!) per posar-se en marxa i, és clar, va ser arribar i començar a treure mantes i més mantes. Sort d'això! Però asseguts al sofà, tot i que amb els anoracs posats, ens va agafar fred i vam decidir encendre la llar de foc. Quina aventura... vam acabar fent torns per serrar els troncs! Això sí, aquesta era una molt bona manera d'entrar en calor. De mica en mica la son s'apoderava de nosaltres (com que no vau voler jugar amb les meves cartes...) i vam decidir que havia arribat l'hora d'anar a dormir. La Mònica i jo, digueu-nos previsores, ens vam quedar a dormir als sofàs per por de congelar-nos si anàvem a l'habitació i "els nens" van pujar cap dalt.

L'endemà, ben adormits, cap a Puigcerdà a esmorzar pastes gegants i un cafè amb llet per desvetllar-nos i un cop tips cap a la Masella falta gent! El paisatge era una mica desolador, no hi havia neu per enlloc i la poca que hi havia estava barrejada amb fang, gel i aigua. Però nosaltres, tossuts, havíem anat a esquiar i no marxaríem sense fer-ho, així que vam comprar els forfets i ens hi vam posar de seguida. D'amortitzar-los els vam amortitzar ben poc, però ja ho deia la Beviá que un cop pagada, la llagosta tampoc no t'havia de fer mal si no te la podies acabar.

L'esquiada va durar poc, però és que el temps tampoc no acompanyava gaire, per no dir gens: a les tres de la tarda ja plovia! Vam deixar les pistes i el Jaume ens va fer una petita visita turística per Osseja i el seu llac, després de la qual vam recollir-ho tot i de tornada cap al nostre punt de partida: la UAB.